Informació sanitària en llengües de la immigració: estratègies comunicatives de les institucions catalanes durant la COVID-19

Abstract

This article examines institutional communications between the public administrations and the public in Catalonia arising as a result of the COVID-19 emergency. After reviewing the treatment contemplated for linguistic and cultural minorities within the framework of the West in general and Catalonia in particular, it examines the communication strategies followed by a number of Catalan institutions. The need to quickly and effectively engage the largest audience possible has led to administrations making additional efforts and mobilising a broad and varied range of resources. Although significant efforts have been made to reach the non-native-speaking population, and spoken and written materials have been produced in a wide variety of non-official languages, the measures implemented have been uneven and the outcome has not always been optimal: many materials have not been culturally adapted and some languages are under-represented compared with the number of their speakers in Catalonia. This being the case, the article suggests reviewing the multilingual strategies employed and exchanging experiences at a local and national level to be in a position to effectively map out a co-ordinated strategy even more closely in line with the realities of the territory and of its people

En aquest article examinem la comunicació institucional entre administracions públiques i ciutadania que s’ha produït a Catalunya a conseqüència de la situació d’emergència causada per la COVID-19. Després de revisar el tractament previst per a les minories lingüístiques i culturals en el marc occidental en general i català en particular, estudiem les estratègies de comunicació que han seguit unes quantes institucions catalanes. La necessitat d’arribar de manera ràpida i efectiva al màxim nombre de ciutadans ha provocat que les administracions fessin un esforç addicional i mobilitzessin un conjunt ampli i divers de recursos. Si bé hi ha hagut un esforç notable per arribar a la població al·loglota i s’ha elaborat material oral i escrit en un nombre ampli de llengües no oficials, les mesures aplicades han estat desiguals i el resultat no sempre ha estat òptim: molts materials no estan adaptats culturalment i algunes llengües han quedat infrarepresentades en relació amb el nombre de parlants a Catalunya. D’acord amb això, suggerim avaluar les estratègies plurilingües emprades i fer un intercanvi d’experiències en l’àmbit local i nacional per planificar una estratègia coordinada encara més adaptada a la realitat del territori i dels seus parlants