Acotacions del món pràctic a la propietat temporal i a la propietat compartida (I)

Abstract

La situació social i econòmica dels darrers anys, marcada per l’impacte de la crisi, ha incrementat notablement les dificultats de la ciutadania per a accedir a les formes tradicionals de tinença d’habitatge, que a l’Estat són, en ordre de magnitud, la propietat i el lloguer. D’altra banda, el pes de la propietat en termes quantitatius i sòcio culturals per davant del lloguer, ha fet que la crisi en el mercat immobiliari hagi agreujat les dificultats d’accés a l’habitatge per la via tradicional. En aquest sentit, l’aturada en la concessió d’hipoteques per la reestructuració del conjunt del sector bancari, el tancament de nombroses promotores i la paralització de la construcció, i la situació econòmica global, amb l’elevat índex d’atur com a factor clau, van provocar que la via d’accés que històricament ha tingut més implantació es veiés notablement reduïda, i les compravendes, tant d’habitatges nous com de segona mà, van experimentar un descens dràstic. Paral·lelament, el mercat del lloguer, que tan sols representa al voltant del 15% del total d’habitatges a l’Estat, es va dinamitzar a causa de les esmentades dificultats d’accés a la propietat, i en els darrers anys els contractes de lloguer han experimentat un increment, que s’ha complementat, a mesura que la situació econòmica ha millorat, amb un increment de les rendes mitjanes, especialment a Barcelona i la seva zona metropolitana. Amb aquest panorama, sembla força evident que cal promoure noves formes de tinença, com la propietat temporal i la propietat compartida, més enllà de continuar amb l’aposta per fomentar el lloguer com a forma d’accés a l’habitatge socialment més acceptada que permeti acostar nos als nivells de països europeus en què ens emmirallem (on el lloguer pot suposar des del 30% al 60% del total d’habitatges)