Las relaciones entre un actor político híbrido y un partido político: el caso de Ciutadans pel Canvi y el Partit dels Socialistes de Catalunya (1999-2011)

Abstract

ENG- The thesis explores the relationship between Ciutadans pel Canvi (CpC) and the Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) in Catalan politics between 1999 and 2011. Ciutadans pel Canvi emerged as a civic platform promoted by Pasqual Maragall to broaden the PSC’s electoral base by attracting voters from both the left and center-right through an alliance that proposed a more inclusive and participatory approach to politics.

Since its creation in 1999, CpC positioned itself as an alternative to traditional parties, adopting a less hierarchical and more open structure, aiming to bring politics closer to citizens and mobilize sectors that felt distanced from conventional options. Its strategy was to combine civic participation with concrete electoral goals, working closely with the PSC to achieve broader and more diversified majorities within the Catalan political context.

However, the relationship between CpC and the PSC was marked by tensions and discrepancies. While the PSC viewed CpC as a temporary ally useful for expanding its electoral base, CpC’s members aspired to a more autonomous and lasting political influence, aiming to modernize Catalan politics and reform the PSC from within. This difference in objectives led to conflicts that complicated collaboration between the two groups.

Despite some initial successes in diversifying the electorate and introducing new forms of political participation, the lack of clear institutionalization and a long-term common project limited CpC’s impact. Although CpC played an important role in attracting sectors disenchanted with traditional politics, it never managed to consolidate itself as a fully integrated political party. This lack of institutionalization and strategic ambiguity led to a gradual decrease in its political influence.

The most significant change in their relationship occurred after 2003, when José Montilla took over the leadership of the PSC. Under his direction, the PSC adopted a more pragmatic approach, focusing on its own consolidation and reducing its dependence on CpC as an electoral ally. This marked a turning point in their collaboration, which gradually weakened until CpC’s eventual dissolution in 2011.

The study provides a deep understanding of the opportunities and limitations of alliances between traditional parties and hybrid political actors. It illustrates how these alliances can help to broaden the electoral base and enrich political debate, but also how strategic differences can limit their long-term effectiveness. Furthermore, it offers valuable lessons on the importance of flexibility and adaptation in a constantly changing political environment, providing a broader perspective on the interaction between new models of political organization and established parties in contemporary democracies

CAT- La tesi explora la relació entre Ciutadans pel Canvi (CpC) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) en la política catalana entre 1999 i 2011. Ciutadans pel Canvi va sorgir com una plataforma cívica impulsada per Pasqual Maragall per ampliar la base electoral del PSC, atraient votants tant d’esquerra com de centredreta a través d’una aliança que proposava una forma més inclusiva i participativa de fer política.

Des de la seva creació el 1999, CpC es va presentar com una alternativa als partits tradicionals, adoptant una estructura menys jeràrquica i més oberta, amb l’objectiu d’apropar la política a la ciutadania i mobilitzar sectors que se sentien allunyats de les opcions convencionals. La seva estratègia consistia a combinar la participació cívica amb objectius electorals concrets, col·laborant estretament amb el PSC per aconseguir majories més àmplies i diversificades en el context polític català.

La relació entre CpC i el PSC, però, va estar marcada per tensions i discrepàncies. Mentre que el PSC considerava CpC com un aliat temporal útil per ampliar la seva base electoral, els membres de CpC aspiraven a tenir una influència política més autònoma i duradora, amb la finalitat de modernitzar la política catalana i reformar el PSC des de dins. Aquesta diferència d’objectius va generar conflictes que van dificultar la col·laboració entre ambdós grups.

Malgrat alguns èxits inicials en la diversificació de l’electorat i la introducció de noves formes de participació política, la manca d’una institucionalització clara i d’un projecte comú a llarg termini va limitar l’impacte de CpC. Tot i que CpC va tenir un paper important a l’hora d’atraure sectors descontents amb la política tradicional, mai no va aconseguir consolidar-se com un partit plenament integrat en el sistema polític. Aquesta manca d’institucionalització i la indefinició estratègica van portar a una disminució progressiva de la seva influència política.

El canvi més significatiu en la relació es va produir a partir de 2003, quan José Montilla va assumir el lideratge del PSC. Sota la seva direcció, el PSC va adoptar un enfocament més pragmàtic, centrat en la seva pròpia consolidació, fet que va reduir la dependència de CpC com a aliat electoral. Això va marcar un punt d’inflexió en la col·laboració, que es va anar debilitant fins a la dissolució de CpC el 2011.

L'estudi ofereix una comprensió profunda de les possibilitats i limitacions de les aliances entre partits tradicionals i actors polítics híbrids. Il·lustra com aquestes aliances poden ajudar a ampliar la base electoral i enriquir el debat polític, però també com les diferències estratègiques poden limitar-ne l'efectivitat a llarg termini. A més, aporta lliçons valuoses sobre la importància de la flexibilitat i l’adaptació en un entorn polític en constant canvi, oferint una visió més àmplia sobre la interacció entre nous models d’organització política i els partits establerts en les democràcies contemporànies