El Codi civil de Catalunya (en endavant, CCCat) tipifica el contracte de compravenda a l’art. 621-1 CCCat. Ho fa valent-se de les obligacions principals d’una i altra part; quant a les del venedor, a més de la de lliurar la possessió i la de transmetre la titularitat del bé, s’hi recull la consistent en garantir-ne la conformitat al contracte. La recepció i desenvolupament d’aquesta obligació en una norma civil pura, o no especial (en un Codi civil), destaca: primer, per generalitzar a tot comprador un règim reservat, fins aleshores, només a qui comprava béns mobles i ho feia com a consumidor (art. 114 i ss RDL 1/2007, pel que s’aprova la Llei General per a la Defensa de Consumidors i Usuaris [en endavant, RDL 1/2007]); segon, per avalar, també a casa nostra, l’emmirallament d’una norma civil general -la més general possible- en una norma que, en clau interna, qualificaríem com a norma mercantil: la Convenció de Viena, de l’any 1980, en matèria de compravenda internacional de mercaderies, que ja imposava al venedor, i continua fent-ho, l’obligació de lliurar un bé conforme al contracte. Es tracta, però, d’un emmirallament que, certament, no és espontani, però que, en qualsevol cas, dibuixa un circuit particular, que parteix de la norma de Dret privat especial (mercantil) i arriba fins a la norma de Dret privat general (civil).La perspectiva des de la que s’encara aquest comentari és molt més concreta i defuig de plantejaments d’abast tan ampli. Es busca només escatir si abans de l’entrada en vigor del Llibre VI CCCCat, la conformitat de la prestació ja era o no present a l’ordenament català. Si ho era, aleshores caldrà: en primer terme, analitzar què deien les normes que la tenien present; en segon terme, concretar quin és l’estat normatiu d’aquestes disposicions (en concret, si han estat derogades o no). Per descomptat, que aquest anàlisi no es formula des de l’abstracció, sinó que té un rerefons molt concret: el Codi de consum de Catalunya (en endavant, CcoCat)
DUGiDocs