The Incidence of Interpolation on the Word Order of Romance Languages = La incidència de la interpolació en l'ordre dels mots de les llengües romàniques

Abstract

The aim of this paper is to provide a syntactic account of interpolation structures in Romance. In the introduction you are presented with a general approach: definition, scope within the Indo-European languages and prosodic aspects of this linguistic phenomenon. In section 2, the distributive properties of clitic object pronouns with respect to the verb are examined in detail and they are exemplified with Old Spanish, Old Catalan, Modem Portuguese and Modem Galician data. This section is concluded with a hypothesis that regards interpolation as a kind of stylistic construction related to a syntactic projection that occurs between CP and IP (namely, FocusP). The existence of this maximal projection not only allows us to account for the syntactic distribution of clitic object pronouns in embedded sentences but also for the prosodic aspects involved. Section 3 is devoted to the analysis of periphrastic perfects and passives and the intervention of severa1 linguistic items between either haber or ser and the past participle, which have generally been considered interpolation structures (cf. Andrés-Suárez (1994)). In our opinion, these constructions must be given a different analysis and, therefore, cannot be regarded as interpolation structures

L'objectiu d'aquest treball és donar una explicació sintiàctica al problema de les estructures d'interpolació en les llengües romàniques. Primerament, a la introducció, es presenta una visió general d'aquest fenomen lingüístic: definició del concepte d'interpolació, el seu abast en les diferents llengües indoeuropees, i els aspectes prosòdics relacionats amb aquesta construcció. A la segona part, s'estudien amb detall les propietats distribucionals dels pronoms clítics d'objecte tenint en compte la seva relació amb el verb. Els exemples presentats provenen tant de l'espanyol i el català medievals, com del portuguès i el gallec moderns. Després d'examinar totes les dades obtingudes, es postula la següent hipòtesi: la interpolació és una classe de construcció estilística relacionada amb una projecció sintàctica que apareix entre el SComp i el SFlex (anomenada SFocus). L'existència d'aquesta projecció màxima no només ens permet d'explicar la distribució sintàctica dels pronoms clítics d'objecte a les oracions subordinades, sinó també els aspectes prosòdics que es relacionen amb aquest procés. Finalment, la tercera part d'aquest article es dedica a l'anàlisi de la interposició de certs elements lingüístics entre els verbs "haber" o "ser", i els participi de passat en les construccions perifràstiques de perfet i de passiva, les quals han estat considerades, en general, com a estructures d'interpolació (cf. Andrés-Suárez (1994)). Segons la nostra opinió, aquestes construccions han de rebre una anàlisi diferent i, per tant, no es poden incloure dintre de les estructures d'interpolació