Tecnologia

1. Introducció

El camp de la seguretat informàtica és increïblement extens, avui en dia. No passa una setmana sense que als mitjans de comunicació aparegui una notícia que parli d’un grup de hackers, d’un virus o d’una feblesa descoberta en alguna xarxa social o de jocs en línia. Hi ha professionals que, de forma independent o com a part d’una consultoria, es dediquen exclusivament a diferents aspectes de la seguretat aplicada a la informàtica i les comunicacions. Hi ha graus i màsters, conferències, publicacions... En una paraula: inabastable.

Tot i això, aquest article té uns objectius molt més modestos, ja que està dedicat a un dels aspectes menys glamurosos de la seguretat informàtica: les còpies de seguretat (backups, en anglès). No sol ser un tema que rebi gaire atenció, però que pot provocar llàgrimes tant en usuaris domèstics com en professionals del ram.

Si ets molt afortunat, mai hauràs de recórrer als backups de les teves dades, però com més temps facis servir ordinadors, professionalment o per assumptes personals, més probable és que siguis víctima de programes malintencionats (malware) o d’una fallada de maquinari (l’exemple més típic és una fallada del disc dur) o de programari (que inclou des d’un esborrament o una formatació accidental a un crash irrecuperable del sistema operatiu). I això sense entrar en escenaris més desagradables encara, com ara robatoris/furts, incendis o inundacions.

Una vegada s’ha produït un d’aquests incidents, la primera reacció dels usuaris és el pànic. És més, si no s’han pres mesures prèvies, sovint els usuaris no són conscients del que poden haver perdut. Quants documents s’han escrit o editat des de l’última vegada que es va fer una còpia de seguretat? Quantes fotografies s’han fet o retocat? Música? Correu? Contactes? Converses de xat? Marcadors al navegador web?

2. Pèrdua de dades sense backup

Si no s’ha pensat a fer còpies abans de tenir un problema, llavors probablement és massa tard. En alguns casos hi pot haver algun últim recurs, però sovint ens hem de resignar a haver perdut les nostres dades. Per posar un exemple, hi ha empreses que disposen de mitjans per recuperar dades de discos durs (HDD), però un pressupost pot costar 120 € i la recuperació de dades, si és possible, pot arribar fàcilment als 1500 €. Si la fallada és d’una unitat d’estat sòlid (els cada vegada més freqüents SSD dels portàtils o les omnipresents memòries USB), és més que probable que no hi hagi res a fer. Aquest últim cas és cada vegada més freqüent; és el cas dels qui deixen les fotos a la memòria de la càmera digital (total, hi ha espai de sobres) o dels qui desen massa coses a les –cada vegada més grans– memòries USB.

Si la fallada no és mecànica o de molt baix nivell de software (de controlador o de firmware) potser algun programa com ara PhotoRec pot salvar la situació, però no és una experiència que recomani a ningú. Això sí, la regla d’or en aquests casos és no modificar el mitjà d’emmagatzematge problemàtic. Si s’intenta recuperar dades cal fer-ho copiant a una altra unitat, com per exemple un disc extern.

En cas que el problema sigui a la unitat on està situat el sistema operatiu, pot ser convenient arrencar des d’un CD o USB preparat amb eines de recuperació de dades, com per exemple RIPLinux (inclou l’anteriorment mencionat PhotoRec).

3. Fer còpies locals

Si et planteges fer còpies de seguretat abans de tenir un problema de pèrdua de dades, enhorabona, ja vas per davant de la immensa majoria dels usuaris, que normalment només arriben a aquest punt després de haver patit un incident d’aquest tipus.

Molta gent es limita a fer còpies d’alguns fitxers importants de tant en tant, però això no és suficient si es fa un ús habitual de l’ordinador. Fer backups útils requereix una mica d’ordre i disciplina i molta automatització.

La primera pregunta és la més crítica: De què faig còpia? En cas de dubte la regla és copiar-ho tot, però això té un cost de temps i espai que no tothom es pot permetre. Aquesta solució només és factible si el sistema operatiu inclou algun mecanisme per fer això, o si fem servir programari especialitzat que copiï només els fitxers que han canviat (el que s’anomena “còpies incrementals”).

Si decideixes fer una còpia selectiva de fitxers és convenient seguir la classificació per defecte que ofereixen els sistemes operatius moderns: carpetes de documents, imatges, vídeos... (simplificant l’organització i localització de fitxers). Però amb això no n’hi ha prou: cal revisar tots els programes que fem servir i determinar si hi ha algun tipus de dada que voldríem salvar. Poden ser exemples d’això els contactes de l’agenda, els marcadors/favorits del navegador web o les plantilles personalitzades de tot tipus de programes.

Per a la còpia selectiva de fitxers, el format més efectiu a llarg termini són els discos òptics, ja siguin CD (700 MiB) o DVD (4480 MiB). Aquest mitjà té l’avantatge de la portabilitat i la resistència a cops i a la interferència magnètica, tot i que requereix una certa protecció envers les temperatures extremes i l’exposició a la llum solar.

Des del punt de vista de les còpies de seguretat, el principal inconvenient dels suports òptics és que requereixen intervenció humana, per la qual cosa només són recomanables per fer còpies a llarg termini. Un altre aspecte que cal tenir en compte és fugir dels discos massa barats, ja que no és estrany que aquests discos estiguin fabricats amb materials menys durables.

Aquest argument sobre el preu també es pot aplicar a les memòries USB, amb l’agreujant de la facilitat amb què es poden perdre. Això no s’aplica a les unitats SSD que, com indica el seu preu, són tan fiables com els discos durs (HDD).

Per fer còpies de gran quantitat de dades i automàticament, avui en dia la millor solució és fer servir un disc extern. Aquestes unitats solen connectar-se per via USB, però també n’hi ha que fan servir FireWire (també conegut com a iLink o IEEE 1394), que és més ràpid que l’USB, o eSata, que és tan ràpid com un disc instal•lat internament.

Depenent de la mida i de la capacitat del disc extern, pot requerir l’ús d’una font d’alimentació pròpia. Això no és convenient si es vol moure la unitat d’un lloc a l’altre, però pel cas particulat de les còpies de seguretat és recomanable deixar el disc en un lloc estable.

Una possibilitat per a usuaris finals poc coneguda és RAID1, que consisteix a combinar dos discos per mantenir dues còpies sincronitzades contínuament. Si un dels discos deixa de funcionar, encara es disposa d’una còpia completa a l’altre disc. De fet, un sistema operatiu instal•lat sobre un RAID1 pot sobreviure a una fallada de disc sense deixar de funcionar perfectament. N’hi ha prou de canviar el disc espatllat per un de nou i resincronitzar-lo amb el que es manté en bon estat. Un RAID1 es pot utilitzar tant internament com amb discos externs. Per a discos externs, l’empresa Drobo ofereix una de les millors gammes de productes multidisc. Hi ha combinacions de discos més complexes (RAID5, RAID6, RAID1+0...) que ofereixen diferents característiques quant a redundància i eficiència.

4. Fer còpies en xarxa

Una opció per treure més profit de la inversió en un disc extern més sofisticat és instal•lar un NAS: un miniordinador dedicat essencialment a guardar dades per a tots els ordinadors d’una xarxa local, com la d’un domicili o d’una petita empresa. Es pot muntar un NAS amb un RAID1 d’1 TiB per uns 230 € (dos HDD d’1 TiB a 80 € cadascun, més 70 € de la “caixa”). Aquests dispositius solen oferir funcions multimèdia addicionals per facilitar l’accés a certs tipus de dades des d’alguns dispositius, com per exemple streaming (reproducció en temps real) d’àudio o vídeo, o visualització de galeries de fotos.

Hi ha una versió de Windows anomenada Windows Home Server que va més enllà de les típiques funcions d’un NAS. De particular interès per al tema dels backups és que permet automatitzar còpies de seguretat completes de màquines Windows accessibles per xarxa local.

Un altre tipus de còpia de seguretat cada vegada més utilitzat és l’ús d’emmagatzematge al núvol: una xarxa d’altres prestacions que una empresa ofereix com a servei. Un dels serveis més utilitzats és Amazon S3, que ofereix accés senzill a un preu força reduït basat en l’espai ocupat i en el trànsit consumit. Hi ha diversos programes que permeten fer còpies de seguretat automatitzades utilitzant el teu propi compte a Amazon S3.

Un dels serveis més populars muntats a sobre d’Amazon S3 és Dropbox: un servei que sincronitza fitxers amb un servidor web i entre ordinadors. Dropbox regala 2 GiB, que es poden ampliar amb diverses promocions, i ofereix espai addicional (fins a uns quants TiB d’espai!) per una quota anual. Hi ha versions de Dropbox per a tots els sistemes operatius d’escriptori i per a telèfons intel•ligents (smartphones).

A més de les funcionalitats més conegudes del servei (sincronització amb notificacions, compartir fitxers i carpetes amb altres usuaris, facilitat de publicar galeries de fotos...), n’hi ha una no gaire coneguda: es poden recuperar fitxers esborrats i versions anteriors de fitxers existents durant els últims 30 dies. Només està accessible a la web de Dropbox, i això fa que molts usuaris, que només fan servir la carpeta de Dropbox del seu sistema, no siguin conscients d’aquesta possibilitat.  Pagant es pot eliminar el límit de 30 dies d'aquesta funcionalitat.

Microsoft ofereix un servei similar anomenat SkyDrive, associat al paquet de programes Windows Live, amb 7 GiB gratuïts, i disponible per a Windows i Mac OS X. També hi ha una app per iOS i Windows Phone. De forma similar a Dropbox, es pot adquirir espai addicional amb una quota anual.

Recentment Google ha reconvertit Google Docs en un servei semblant a Dropbox i SkyDrive anomenat Google Drive, amb 5 GiB d’espai gratuït. Google Drive, de manera semblant a Dropbox, permet recuperar fitxers esborrats i versions anteriors dels fitxers editats

Un altre servei interessant és el de l’empresa CrashPlan, que regala el software (Windows/Mac/Linux/Solaris) per fer els backups automàticament, i que pot funcionar amb discos externs de forma gratuïta, o amb el núvol, pagant una quota.

Tots aquests serveis de còpies de seguretat que fan servir el núvol tenen implicacions quant a la privacitat de les dades, per la qual cosa és convenient llegir les polítiques de privacitat, així com considerar la possibilitat de xifratge addicional per a dades sensibles (per exemple, amb TrueCrypt).

5. Programari

Tot això està molt bé, però, quins programes necessitem? Els sistemes operatius, no haurien d’incloure les eines necessàries per fer còpies de seguretat? Bones notícies: tots els sistemes operatius moderns inclouen alguna eina per facilitar aquestes tasques. Potser no cobreixen totes les necessitats de tots els usuaris, però són suficients per no estar completament desprotegit.

Windows 7 permet crear una imatge completa del sistema i guardar-la en dispositius externs, però la funcionalitat més interessant és la que Microsoft ha anomenat “Shadow Copy” (“versions anteriors”, en català): podem designar una unitat externa perquè Windows faci còpies periòdicament de les carpetes que seleccionem manualment, i cada vegada que editem un fitxer es guarda una còpia de la nova versió. De manera semblant a la interfície web de Dropbox, podem accedir fàcilment a un historial de versions dels nostres fitxers (amb la pestanya “Versions anteriors” de les propietats del fitxer). Aquesta funcionalitat no substitueix la necessitat de fer còpies de seguretat, però la fa molt menys urgent i molt més fàcil. L’únic inconvenient és que només està present a les versions no domèstiques de Windows 7 (Business, Enterprise i Ultimate).
             

Malauradament altres versions de Windows fan molt poc o res pel que fa a còpies de seguretat. Hi ha un petit programa gratuït de Microsoft, anomenat SyncToy, que pot interessar als usuaris de Windows XP. Combinat amb l’administrador de tasques del sistema, pot ser suficient per a alguns usuaris.

L’empresa Allway Sync ofereix un software i un servei de sincronització (amb llicència gratuïta per a ús personal, tot i que amb alguna limitació), però només per a Windows (això sí, per a totes les versions).

Mac OS X inclou des de la versió 10.5 ("Leopard") Time Machine, un sistema de còpies de seguretat amb versions encara més fàcil: només cal indicar-li quina unitat destinarem a guardar les còpies i el sistema s’encarrega de la resta. És facilíssim accedir a l’estat del disc tal com estava fa un temps. Es recomana que la unitat sigui 2-3 vegades més gran que el disc del sistema, per poder tenir prou versions de tot. Restaurar tot el sistema després d’una fallada completa de disc és una mica lent, però és increïblement fàcil de fer, gairebé sense intervenció de l’usuari.

Per a sistemes Linux hi ha diversos programes que imiten la funcionalitat de Time Machine (Back In Time, FileVault i FlyBack).

Per a Mac OS X també és interessant considerar Carbon Copy Cloner, un programa gratuït que permet fer còpies dels discos bit a bit.

Els programes aquí mencionats no són els únics que permeten assegurar les nostres dades, però són més que suficients per incorporar la salvaguarda de les dades a la nostra rutina informàtica.