Tecnologia
Canvi i innovació en el camp de la seguretat
S. Amat Batlle
Departament d'Arquitectura i
Enginyeria de la Construcció
Parlar de seguretat és abordar molts conceptes al mateix
temps, conceptes molt diferents, com ara seguretat viària,
seguretat informàtica, seguretat militar, seguretat
financera, seguretat industrial, seguretat nuclear, etc. En aquest
article només pretenc fer alguna petita reflexió
sobre l’anomenada seguretat en el treball, dins del
món laboral.
Alguns conceptes de la seguretat, en els diferents àmbits,
són ràpidament entesos per les persones i per les
empreses, i fins i tot pels treballadors d’aquestes.
Són conceptes sobre els quals hi ha un cert consens que cal
dedicar-hi esforços, temps i actuar-hi per evitar mals
majors o per tenir les situacions controlades. Els riscos que comporta
l’actual crisi global i les mesures urgents que
s’adopten als diferents països en són un
clar exemple. D’altres, com el carnet per punts relacionat
amb la seguretat viària, o la utilització de
programaris antivirus als nostres ordinadors, també
són acceptats o, millor dit, assumits per la societat en
general, i pels seus membres en particular.
Aquest extrem no sempre és així. Quan parlem de
la seguretat en el treball, tant els responsables de les empreses com
els mateixos treballadors, moltes vegades no són conscients
de la importància que té i que cal dedicar-hi
molts esforços. L’única cosa que
s’està disposat és a dedicar-hi certs
recursos humans i/o materials per poder justificar que sembli que fem;
és a dir, estem disposats a realitzar seguretat de despatx,
manuals, procediments de treball segurs, avaluacions de riscos, la mal
anomenada investigació d’accidents (moltes vegades
reduïda a una simple recopilació de dades sense
analitzar a fons ni arribar a determinar les causes reals dels fets i,
en cas d’arribar-hi, sense implantar cap tipus de mesura
efectiva per corregir les causes que han provocat l’accident
i/o la situació de perill incontrolat i així i
evitar nous fets indesitjables), omplir formularis d’entrega
d’EPI (sense cap instrucció
d’utilització i manteniment), de
formació rebuda pels treballadors i per alguns directius,
d’instruccions impartides (tan orals com per escrit), etc.,
tot per garantir la disponibilitat d’una pila de
documentació o arxiu documental que intenti justificar, de
manera formal, que treballem per la seguretat, sense preocupar-nos el
mes mínim de si l’esforç i els recursos
esmerçats (materials, humans i de temps, etc.) han valgut la
pena o són proporcionals als resultats, si han servit per
alguna cosa més que per generar documentació, i,
finament, si hem avançat cap a una millora real i efectiva
de les condicions de treball de l’empresa o centre de
treball, objectiu últim de la seguretat en el treball.
Parlar de seguretat i salut, en el món laboral,
és parlar d’un terme complicat, complicat per la
multiplicitat d’agents que intervenen en el
procés, per la gran regulació normativa existent,
per les actuacions sancionadores dels òrgans
d’inspecció i control, per la
idiosincràsia mateixa de les empreses i dels treballadors,
principalment del sector de la construcció, i actualment hi
podríem afegir per la crisi econòmica en
què estem immersos, element que permet buscar justificacions
on probablement no n’hi ha.
L’any 1997 es va publicar la Llei 31/95 de
Prevenció de riscos laborals (*1), articulada sobre els
principis d’eficàcia, coordinació i
participació, i alhora inspirada pels objectius de
responsabilitat i cooperació; complia
l’exigència d’un nou enfocament normatiu
dirigit a posar terme a la falta de visió
unitària de la prevenció de riscos laborals al
nostre país, a actualitzar regulacions desfasades, a adequar
la legislació espanyola a la legislació
comunitària sobre seguretat i salut en el treball i a
regular situacions noves no previstes anteriorment.
La Llei 54/2003 (*2), de reforma del marc normatiu en
prevenció de riscos, ja denotava en la seva
exposició de motius que d’una anàlisi
de la realitat es posava de manifest, entre altres qüestions,
una incorporació deficient del nou model de
prevenció i una falta d’integració de
la prevenció en l’empresa, que
s’evidencia moltes vegades en el compliment més
formal que eficient de la normativa. Alhora que es posava de manifest
una falta d’adequació de la normativa de
prevenció de riscos laborals a les noves formes
d’organització del treball, especialment en les
diverses formes de subcontractació i en el sector de la
construcció.
És a dir que d’ençà de
l’any 1997, a Espanya s’havia fet molta seguretat
de galeria, seguretat formal encaminada únicament a tenir la
documentació legal exigible a les empreses, aspecte possible
a causa del sistema espanyol d’inspecció de
treball, una inspecció generalista, mancada de
tècnics coneixedors del mon laboral, excessivament legalista
i sancionadora i poc dialogant, poc motivadora, poc assessora i poc
impulsora, per la via del convenciment, de les actuacions de millora,
la qual s’ha transferit, malauradament amb el mateix criteri,
a la Generalitat de Catalunya, no aprofitant el fet, per intentar fer
un pas endavant innovador i tenir, per tant, un organisme
autonòmic de prevenció i control diferent i
més acostat a la realitat empresarial actual.
Les avaluacions de riscos, activitat estrella derivada de la Llei
31/1995, de Prevenció de riscos laborals, i del seu
Reglament, 39/1997(*4), són, en general, documents
generalistes, poc concrets i molt allunyats de la
problemàtica concreta que generen els llocs de treball de
l’empresa avaluada. Ja no parlem únicament de la
construcció, on l’aspecte canviant dels llocs de
treball és més notable. Per què?
Doncs, entre d’altres, per una raó fonamental: que
són documents redactats per entitats alienes a les empreses,
els anomenats serveis de prevenció aliens, nom extremadament
desafortunat, solució majoritàriament adoptada
per les empreses espanyoles, fins i tot les que podríem
classificar com a empreses mitjanes. Aquest camí no
és el desitjat ni traçat pels continguts de la
Directiva europea (*3) de seguretat, però que la realitat i
la idiosincràsia espanyoles han convertit en la
via/camí fàcil: jo pago per un servei que em
dóna una empresa de fora i no tinc problemes, o
tindré els mínims, i no m’he de
preocupar de quasi res més.
Aquesta solució, que podria ser correcta, pateix un defecte
important, i és la falta d’implicació i
d’identificació de l’entitat externa amb
l’empresa. Quantes avaluacions de riscos tenen unes mesures
tan extensives com inaplicables? Quantes s’han fet sense la
participació efectiva dels treballadors o dels seus
representants? Quantes no tenen un pressupost, encara que sigui
estimatiu, del cost d’implantació de les mesures
correctores que proposa? Quantes no tenen una planificació
efectiva de la implantació de les mesures? Quants plans de
seguretat i salut d’obres de construcció, fets per
serveis de prevenció aliens, són simplement
llistes extenses de riscos i mesures, tretes d’algun
programari i sense cap visió de la realitat de
l’obra, ni, encara menys, una proposta estratègica
d’actuació davant de les situacions previsibles
que es donaran en el decurs de l’execució de
l’obra?
A Espanya, aproximadament entre un 30 i un 40?% (*5) dels accidents de
treball són deguts als sobreesforços, i
concretament a la manipulació manual de
càrregues. Quantes empreses no tenen feta una
avaluació ergonòmica sobre aquest aspecte, amb
una de les moltes metodologies específiques existents? En
quantes de les que la tenen feta s’hi posen de manifest els
problemes realment existents al centre o al lloc de treball,
perquè es puguin abordar les solucions correctores, amb la
participació dels responsables de la prevenció de
l’empresa i dels treballadors implicats i/o dels
representants d’aquests? Quantes avaluacions són
fetes amb el que podríem anomenar rigor científic
o tècnic?
Totes les campanyes, tant de l’administració com
dels sindicats i d’altres institucions, tenen com a objectiu
els accidents i, lògicament, aconseguir que disminueixin,
exposant com a objectiu la millora de les condicions de treball i, per
tant, l’efectivitat de totes les polítiques i
actuacions dutes a terme. Per tant, podríem afirmar que
l’enemic públic principal de la seguretat
són els accidents (en són exemple les campanyes
de l’Administració adreçades a les
anomenades empreses d’alta accidentalitat, empreses que tenen
índexs més elevats que els del seu sector).
Però ens oblidem d’una realitat: un accident
ocorregut no té mai remei, i per tant no és pot
buscar la solució on no n’hi ha. Cal incorporar el
concepte que un accident de treball suposa alguna cosa mal feta, extrem
moltes vegades no assumible pels responsables de l’empresa, i
per tant hem de canviar necessàriament la manera de fer-ho,
la planificació de les activitats, en el benentès
que canviar no significa que el que estem fent ho fem malament,
senzillament que les coses les podem fer millor, i que per fer-les
millor cal un canvi, i que l’èxit
d’aquest canvi depèn, en gran mesura, de la
voluntat amb què s’afronti. El camí
sancionador no crec que sigui el més adient per assolir els
objectius d’aquestes actuacions.
L’anàlisi d’aquests problemes posa de
manifest, entre altres qüestions, una incorporació
deficient del nou model de prevenció i una falta
d’integració de la prevenció en
l’empresa, que s’evidencia moltes vegades en el
compliment més formal que eficient de la normativa. Alhora,
es posa de manifest una falta d’adequació de la
normativa de prevenció de riscos laborals a les noves formes
d’organització del treball, especialment en les
diverses formes de subcontractació i en el sector de la
construcció.
La naturalesa mateixa del treball i la forma en què
està organitzat estant canviant, orientant-se cap al client,
i depenen cada vegada més del fet que els treballadors
utilitzin i actualitzin els seus coneixements. El concepte de
formació continuada és ja una realitat,
però no obstant s’hi ha
d’incorporar/afegir el concepte de formació
continuada eficaç, aspecte absent en moltes de les
formacions que s’imparteixen.
L’estratègia comunitària sobre
seguretat i salut en el treball 2002-06 subratlla la necessitat de
desenvolupament d’una cultura genuïna, amb
l’objectiu d’anticipar riscos i
sotmetre’ls a control, per la via de la recerca rigorosa i
oportuna, la qual cosa és una base imprescindible per
anticipar-nos i preveure els riscos laborals, inclosos els emergents,
establint prioritats clau. Això ens pot permetre anar cap a
la implantació de sistemes complets de gestió
integrada de la prevenció.
L’absència generalitzada de
planificació, organització, direcció i
control desemboca en accidents, encara que un accident sempre es deu a
un errada tècnica o humana; tal accident procedeix
normalment d’errades organitzatives.
Si abordem la dimensió econòmica de la seguretat
i salut en el treball, és a dir, l’impacte
econòmic que representa, tant per inversions com per
possibles sancions, tindrem moltes justificacions per abordar el
problema amb eficàcia i per afrontar els canvis
tecnològics i econòmics. És fonamental
mantenir una política activa
d’investigació i innovació en la
seguretat i salut en el treball, no solament en els organismes
específics (administració, universitats,
mútues, etc.) sinó, fins i tot, a les empreses
mateixes, si volem afrontar el futur amb certes expectatives.
Notes:
1.- Llei 31/1995, de
8 de novembre, de Prevenció de riscos laborals. BOE
núm. 269, de 10/11/1995.
2.- Llei 54/2003, de
12 de desembre, de Reforma del marc normatiu de la prevenció
de riscos laborals. BOE núm. 298, de 13/12/2003.
3.- Directiva
89/391/CEE del Consell, de 12 de juny de 1989, relativa a
l’aplicació de mesures per promoure la millora de
la seguretat i salut dels treballadors en el treball (directiva marc).
4.- Reial decret
39/1997, de 17 de gener, pel qual s’aprova el Reglament dels
serveis de prevenció. BOE núm. 27, de 31/01/1997.
5.-
L’OIT(Organització Internacional del Treball)
ressenya que la manipulació manual de càrregues
és la causa d’un 20 a un 25?% del total
d’accidents de treball. El Departament
d’Estadístiques Laborals dels Estats Units (Bureau
of Labor Statistics http://stats.bls.gov/blshome.htm) assenyala que un
27?% de totes les lesions incapacitants, l’any 1999, tenien
l’origen en la manipulació manual de
càrregues. A països com Anglaterra,
França i Espanya, s’indica que d’un 30 a
un 40?% de tots els accidents de treball van ser originats per la
manipulació manual de càrregues, i que un 45?%
dels casos van originar una lesió a l’esquena. (De
Beeck R.; Hermans V.: Research on work related low back disorders.
Institute for Occupational Safety and Health. 2000.
< TORNAR