Tecnologia

És usual que hi pugui haver una imatge figurada i idíl•lica que implica que en el món de les ciències pures i de la ciència aplicada hi ha mitjans per aïllar el que podríem denominar incertesa, inseguretat o desconeixement del que pot passar en el futur. És cert que en l’àmbit professional no hi té un lloc la incertesa? Creiem que part de la nostra formació està adreçada a eliminar-ne els efectes?

A la primera pregunta, jo crec que no. Que res és més lluny de la realitat. En el nostre àmbit professional, i en el moment actual que ens ha tocat viure (de canvis constants, de la societat de la informació i el coneixement, de la quasi lliure disposició de tecnologies fins ara inimaginables), la incertesa és, i continuarà sent, un element inherent a tots els processos als quals ens hem d’enfrontar, amb el desig de fer-ho de la manera més encertada possible. Un factor inherent a l’ésser humà és el fet de pensar davant la disjuntiva, de l’adversitat, del que ens passa en un moment determinat i, que no havíem previst. No parlem de reaccionar, sinó de pensar quina acció, de les moltes possibles, pot ser la millor sobre la base de moltes consideracions que hi poden tenir alguna relació.

El món de l’edificació i tot el que l’envolta no n’és una excepció. Pensem, per exemple, en els coeficients de majoració de càrregues, els coeficients de seguretat per la falta de homogeneïtat del material o les consideracions que s’han de prendre per estar en una àrea determinada de risc sísmic pel que fa a temes estructurals, a normes de control de qualitat que en funció del nivell de control penalitzen els resultats o la seva dispersió, a qüestions pressupostàries que davant la incertesa –moltes vegades provocada per la desinformació i no per causes de difícil previsió– originen un sobre cost dels treballs pel que pogués arribar a passar... Fixem-nos que totes aquestes accions tenen el seu origen i es justifiquen en la incertesa del que pot passar per sobre de situacions normals de futur, del que pot desviar-se respecte del que inicialment seria lògic pensar que passés. Per tant, la conscienciació que la incertesa existeix en el procés constructiu i que cal tractar-la hi és des que hi ha necessitat de compromís. Es justifica tota aplicació de mesures per tal que la desviació que hi pugui haver respecte de l’objectiu sigui raonable i eviti comportar responsabilitats tant de tipus legal com econòmic.

En certa manera, nosaltres som gestors del procés i realment se’ns paga per l’encert a l’hora de gestionar els imponderables que passen durant el seu desenvolupament. Per això, la concepció de preparació i professionalitat –que tantes vegades ens han predicat, i hem volgut inculcar com a docents als nostres alumnes– i també l’experiència són les bases de l’èxit o, si més no, serveixen per evitar situacions complicades o conflictives amb els nostres clients i la resta d’agents que intervenen en la construcció, i amb qui permanentment estem relacionats. La buscada saviesa, moltes vegades ens tocarà –amb tot el respecte del món– si hem intentat i aconseguit amb més o menys encert una alta professionalitat i hem aprofitat, sobretot, l’experiència que ens ha procurat la nostra vida en tots els seus àmbits. Considero que la meravellosa capacitat de pensar que tenim, l’hem d’intentar aprofitar constantment. Hem de deixar de reaccionar de manera immediata, professionalment parlant, davant el que no sabem o el que desconeixem. Parar-nos a pensar. Reconèixer que no ho sabem tot, que hi ha coses que mai no hem viscut ni ens hem trobat. Comprendre i aprendre i pensar que quan només reaccionem, les possibilitats d’equivocació són enormes i proporcionals a les de fer el ridícul i de perjudicar algú, que probablement n’és aliè. Per tant, pensar i actuar.

De tota manera, fixem-nos que la major part dels exemples que es comentaven per concretar accions que jo considero fruit de la incertesa, els acaba pagant l’últim de la cua. El consumidor.

És lògic que la incertesa natural de certs fets hagi d’acabar-la costejant sempre el mateix agent? En quina proporció?

De ben segur que hi haurà arguments per defensar qualsevol posició... però us convido des d’aquestes ratlles a reflexionar-hi.

Prenem per un moment el cas de la tècnica pressupostària. La incertesa provoca inseguretat, i davant d’aquesta sensació actuem prenent les mesures de garantia necessàries fins a recuperar la sensació de tranquil•litat o seguretat. Quines mesures solem prendre en aquest camp? Doncs, fonamentalment mesures que permeten augmentar la confiança respecte de l’elaboració correcta del pressupost. És a dir, augmentem alguns rendiments del treball, avaluem sobre la base d’organitzacions de treball més costoses i establim costos directes o indirectes que no s’ajusten realment al preu previst de cost, per tal que, si es produeixen situacions no previstes, l’excés de cost no vagi en detriment del marge de benefici esperat. En definitiva, incrementem el preu.

La dificultat principal està a buscar la proporció justa. Tothom sap fer créixer un preu determinat, però caldria fer-ho des del principi de la prudència, avaluant de manera conscient quins són els riscs possibles, i també el grau de probabilitat que aquest esdeveniment succeeixi, i actuar a partir d’aquí sent conscients que el mercat establirà els seus límits justos i que finalment el client hauria de pagar un preu equànime.

Unes altres vegades, l’acció que s’ha de prendre com a resultat de l’esdeveniment d’una incertesa no considerada o prevista és una acció de rectificació –de prova i error, com també es podria catalogar– que sempre representa una gran pèrdua de temps i uns costos més elevats per a qui l’ha d’afrontar.

D’altra banda, no hem de perdre de vista que una majoria de situacions que provoquen incertesa parteixen de nosaltres mateixos; del comportament humà. Reconeixem que la mala organització, la manca de motivació, un absentisme elevadíssim o la baixa i inconstant productivitat incideixen en el factor de la incertesa i augmenten la inseguretat en tots els processos en els quals participem o que s’executen seguint les nostres indicacions. Per tant, tots els agents que intervenim en el sector –des del primer fins a l’últim– en som en part els culpables o partícips, i a alguns els toca capejar el temporal. Fem-ho des del coneixement, des de la raó i el seny que ens hauria de caracteritzar, i intentem avançar cap a models i maneres de fer que posin de manifest aquestes situacions per poder aprendre’n i fer-ho millor en un futur.

Per cert, un futur que crec que serà molt incert.

< TORNAR