IX Simposi: Avaluació: eina de selecció o eina d'equitat

Novè Simposi: Llengua, Educació i Immigració. Avaluació: eina de selecció o eina d'equitat

Girona, 21 i 22 de novembre de 2014

Institucions organitzadores: Institut de Ciències de l'Educació Josep Pallach de la Universitat de Girona i Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona

Presentació:

Entre el col·lectiu docent sempre hi ha hagut una inquietud que ha format part inseparable de la professió: la voluntat d’objectivar i mesurar d’alguna manera els progressos que infants i joves van fent en el seu procés formatiu, això és, la necessitat d’avaluar. A aquest fet s’hi afegeix ara que en els darrers anys els centres escolars estan rebent la pressió creixent de diversos estudis diagnòstics que intenten justament avaluar els resultats de la tasca educativa, diagnòstics que adquireixen cada curs una projecció social i mediàtica més gran. Aquesta darrera qüestió és destacable perquè, d’entrada, aquests estudis haurien d’ajudar a potenciar encerts i esmenar errors, tant pel que fa a pràctiques dels docents i a dinàmiques dels centres, com a polítiques educatives generals.

Ara hi ha, però, nous elements que, de fons, han convertit l’avaluació en una eina important i que poden, fàcilment, desvirtuar aquests sentits. En primer lloc, els informes avaluadors que periòdicament publiquen institucions nacionals i internacionals estan condicionant polítiques educatives i pràctiques pedagògiques en lloc de ser una eina de reflexió per a escoles, mestres i professorat; a més, la demanda que fan aquests informes de resultats qualificats amenaça el feble equilibri entre excel·lència i equitat, un equilibri necessari si es vol una escola que de veritat obri la porta a la igualtat d’oportunitats per a tothom i, sobretot, per a aquells a qui els condicionants socioeconòmics fan partir amb desavantatge o per a aquells a qui algunes característiques socioculturals posa en situació de vulnerabilitat, com ara el cas de l’important gruix d’estudiants nouvinguts que han entrat a les aules en els darrers cursos. En segon lloc, si quan mestres i professorat avaluen a l’aula els progressos de l’alumnat ho fan prioritàriament en funció de l’excel·lència dels resultats i rebaixant la importància dels processos, pot ser que l’avaluació es converteixi llavors en una eina de selecció més que no pas d’equitat: uns avançaran, gràcies a tenir un bon informe d’avaluació sota el braç, per la via principal de l’aprenentatge, i uns altres, perifèrics i amb resultats decebedors, aniran fent per la via subalterna.

En l’època que vivim, diverses raons socials i econòmiques (i la competitivitat que les inspira) condicionen cada cop amb més intensitat el treball que es fa a escoles i instituts i les polítiques que en defineixen les regles. En aquesta situació, l’avaluació (de sistemes educatius, de centres, de professionals, d’estudiants) s’està convertint en un element molt significatiu: pot determinar rànquings públics, pot assenyalar èxits i fracassos col·lectius i individuals, pot animar processos o pot obstruir-los, pot excloure les diferències i les dificultats o les pot incloure, pot esperançar o descoratjar, i, per tant, és un instrument sobre el qual cal reflexionar perquè ajudi a reforçar equitativament els itineraris d’aprenentatge de tot l’alumnat i perquè estimuli mestres i professorat a fer millor encara la seva tasca.