Cartografías de artistas. El mapa como elemento cultural trans-geográfico. De Opicinus de Canistris (1350) a Susan Hiller (1980)

Abstract

ENG- This study offers a historical analysis tracing the diverse cultural forms that have emerged from cartographic practices within Europe from the Middle Ages to the 1970s. It focuses on the ways in which these practices are intricately linked to the intellectual and sociopolitical contexts of their respective periods, as well as their role in driving epistemological transformations over time. The research not only illustrates how cartographic rationality has shaped European knowledge systems and subjectivities, converted knowledge into scientific discourse, structured the actions of state regulatory bureaucracies, and supported colonial expansion, but also, as this study reveals, how geography, as a foundational concept, and cartography, as both language and method, have intervened in the collective imagination. This intervention has engendered a wide array of cultural forms that, over the centuries, have permeated everyday life and influenced behavioral norms across European societies. These processes developed and solidified during the Renaissance and Enlightenment, spanning from the 15th to the 19th centuries, when conceptions of space were grounded in the idea of absolute space. The same holds true when this notion, along with the absolutist framework that shaped social, economic, and cultural relations, reached its dissolution in the 20th century. The study further examines the cartographic practices of artists from this period, up to the 1970s, who either contested, interrogated, or subverted conventional representations of the world and the logics underpinning them, or repurposed these frameworks to propose alternative logics and models

CAT- Aquesta investigació ofereix un recorregut històric que mostra les diverses formes culturals que sorgeixen de les pràctiques cartogràfiques a l’àmbit europeu des de l’Edat Mitjana fins als anys 70 del segle XX. S’examina la seva articulació amb el pensament i el context sociopolític de cada època, així com el seu paper en les transformacions epistèmiques al llarg del temps. La investigació no només revela com la raó cartogràfica ha configurat el saber i la subjectivitat europeus, ha transformat el coneixement en ciència, ha modelat l’acció de les burocràcies reguladores de l’Estat i ha sostingut l’expansió colonial; sinó que, a més, com veurem, la geografia, com a germen, i la cartografia, com a llenguatge o mètode, han intervingut en l’imaginari col·lectiu, donant lloc a una multitud de formes culturals que, al llarg dels segles, han permeat la vida quotidiana i han impulsat modes de conducta entre els europeus. Aquests fenòmens es desenvolupen i consoliden durant el Renaixement i la Il·lustració, és a dir, entre els segles XV i XIX, període en què la noció d’espai correspon a l’espai absolut; i succeeix de manera similar quan aquesta noció d’espai i la concepció absolutista, sobre la qual es va modelar una xarxa de relacions socials, econòmiques i culturals, arriben a la seva fi al segle XX. En aquest segle, s’analitzen, fins als anys 70, les pràctiques cartogràfiques dels artistes que, o bé contesten, qüestionen o tergiversen les representacions del món i les lògiques que se’n deriven, o bé les utilitzen per proposar altres lògiques i altres models