Les llengües d'Espanya en el discurs parlamentari de la transició espanyola: una anàlisi dels arguments sobre l'oficialitat lingüística

Abstract

The Spanish transition to democracy is a period neglected by the main histories of language, despite the proliferation of discourses on language among all kinds of cultural, media and political figures at that time. This study aims to analyse the arguments on the languages of Spain expressed by different representatives of the political parties represented in Parliament. The study covers all the parliamentary speeches in the House of Deputies and Senate in debating what would become Article 3 of the Spanish Constitution. It provides a quantitative and qualitative analysis of the arguments, firstly to identify and quantify the most diverse parliamentary speeches in this debate and, secondly, to categorise the arguments used. While the articles in the Spanish Constitution are often seen as an example of political consensus, the parliamentary speeches analysed in the study are interpreted as a paradigmatic example of the discourse of controversy and, above all, dissent

La transició espanyola ha estat un període desatès per les històries de la llengua de referència, tot i la proliferació en aquella època de discursos sobre la llengua produïts per tota mena d’actors culturals, periodístics i polítics. Aquest estudi pretén analitzar els arguments sobre les llengües d’Espanya sostinguts pels diferents representants polítics dels partits amb representació parlamentària. En aquest estudi, s’han tingut en compte tots aquells discursos parlamentaris defensats a les Corts i al Senat que es van dedicar a debatre el que seria l’actual article 3 de la Constitució espanyola. Aquest estudi du a terme una anàlisi quantitativa i qualitativa de l’argumentació que s’hi desplega amb l’objectiu, d’una banda, d’identificar i quantificar els més diversos discursos parlamentaris orientats cap a aquest debat, i de l’altra, de tipificar els arguments que s’hi van esgrimir. Si l’articulat constitucional es veu sovint com l’exemple del consens polític, els discursos parlamentaris que s’analitzen en aquest estudi s’interpreten com una expressió paradigmàtica del discurs de la polèmica i, sobretot, del dissens