La inclusió del principi de conformitat en la regulació dels contractes amb finalitat transmissora, especialment desenvolupada en seu de compravenda civil (arts. 621 i següents del Codi civil de Catalunya, d’ara endavant, CCCat), ha comportat l’actualització dels paràmetres del compliment exigible a la part venedora, alhora que ha incorporat un criteri de delimitació de la seva responsabilitat amb recurs a la noció de la raonabilitat (art. 621‑25 CCCat). Aquesta, fonamentalment, però no de manera exclusiva, al seu torn, recau en seu de conformitat sobre la part compradora i centrarà el nostre objecte d’estudi com a límit moderador, des d’una doble vessant: en primer terme, com a mecanisme de concreció de la prestació deguda, determinant el contingut exacte que pot ser susceptible de compliment conforme al contracte i, en sentit contrari, com a càrrega imputable a la part adquirent, predicada del deure d’autoprotecció que, necessàriament, però amb diferent intensitat, hauran de suportar les parts contractants, depenent del grau de tuïció que els sigui aplicable. Atesa aquesta dualitat amb la que s’integra l’expectativa raonable en dret contractual català, centrarem la nostra aproximació entorn el següent ordre de qüestions: En primer lloc, la noció de raonabilitat s’erigeix com a model de conducta, informant l’actuació de les parts contractants, alhora que opera com a límit unitari inherent a la inclusió del principi de conformitat en dret uniforme. Aquesta tendència, originària del common law, es manlleva directament del dret contractual europeu afavorint una adaptació correctora d’abast més general, que també es troba present a la normativa de consum envers la desviació de la prestació ideal compromesa (art. 2.4 de la Directiva 1999/44/CE), per bé que tampoc esdevé una manifestació aliena al nostre sistema amb recurs a diversos instruments com, per exemple, altres models de conducta: així el bon pare de família (ar ts. 1094 i 1104 del Codi civil espanyol, d’ara endavant, CC), l’empresari diligent, l’equitat (art. 111‑9 CCCat) o l’honradesa en els tractes (art. 111‑7 CCCat). En segon terme, no tota informació inexacta o bé incomplerta pot donar lloc a una manca de conformitat. El propi criteri de la raonabilitat alleugereix el deure d’informar (art. 621‑7 CCCat) com a manifestació de la bona fe negocial i l’honradesa en els tractes, adaptant‑lo a les característiques i la naturalesa dels béns, el coneixement de les parts i el cost de la informació (621‑24 c CCCat) que cal mobilitzar per obtenir la informació contractualment rellevant. La possibilitat raonable d’advertiment dels defectes o incorreccions del bé venut, segons la seva configuració al CCCat, ens planteja si necessàriament es configura com una qüestió situada exclusivament en l’àmbit de l’incompliment dels deures d’informació precontractual o és capaç d’abastir i modular altres circumstàncies que excedeixen les comunicacions intercanviades durant la fase negocial. Finalment, a mode de conclusió, ens centrarem en l’estàndard de raonabilitat predicat de la manca de conformitat envers les manifestacions que se’n deriven de la seva doble funció: d’una banda, integradora del contracte davant l’error inexcusable, fins i tot, a efectes de lliurament (art. 624‑14.2 CCCat) i, de l’altra, com a causa d’exoneració de la responsabilitat del venedor, llevat dels casos de negligència greu, ocultació dolosa i garantia expressa de conformitat, explícitament exceptuats per la norma
DUGiDocs