El present estudi parteix de la coexistència de termes i conceptes de Dret internacional privat (DIPr) europeu amb termes i conceptes dels ordenaments jurídics d’Estats o de territoris subestatals dels Estats membres de la Unió Europea, en concret, respecte el Dret civil català. El DIPr europeu està esdevenint un corpus jurídic amb autonomia pròpia, que s’aplica de forma directa als Estats membres de la UE i que compta amb un gran nombre de Reglaments europeus específics d’aquesta àrea. El legislador europeu, sota la base de l’art. 81 TFUE (cooperació judicial en matèria civil) ha propiciat i accelerat l’aprovació de normes unificades de competència judicial internacional i de normes de conf licte, així com normes processals europees, sense unificar, però, el dret substantiu dels Estats membres. Aquestes normes de DIPr tenen 24 versions lingüístiques que responen a les llengües oficials dels 28 Estats membres. Superats els problemes propis de traducció de les normes i termes a les diferents versions lingüístiques, tot cercant la coherència vertical i horitzontal des del punt de vista lingüístic; es palesa que existeixen conceptes propis de DIPr europeu que no necessàriament tenen coherència vertical i horitzontal en l’entramat de normes de DIPr i de Dret europeu. Es genera un debat sobre la voluntat i/o la conveniència de la cerca o no d’aquesta coherència i, també sobre la diferencia entre els conceptes de termes propis de la disciplina de DIPr (residència habitual, litispendència, ordre jurisdiccional, domicili) i conceptes de dret substantiu que es defineixen en els Reglaments (i convenis vinculats a aquests) i interpretats (i desenvolupats) per la doctrina del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En el present estudi ens centrem en aquests darrers, els conceptes de dret substantiu. Es poden fer crítiques als conceptes de DIPr que en els primers articles dels reglaments s’introdueixen a través de definicions per ser massa amplis (p.ex. «successió» en el Reglament 650/2012, «responsabilitat parental» en el Reglament 2201/2003). Una figura jurídica de DIPr europeu pot englobar en un sol concepte allò que en un ordenament jurídic nacional respondria a diverses figures amb puntualitzacions i excepcions. Una altra situació, que ara no estudiem, és la introducció de termes (lingüístics) i de conceptes en normes de DIPr europeu, que existeixen en alguns ordenaments nacionals d’Estats membres i en d’altres no, fet que comporta una introducció de termes forans (ja siguin europeus o d’altres Estats membres) en el propi ordenament, però això, no vol dir que es regulin, sinó que es coneixen i introdueixen a través de les normes de DIPr europeus (p.ex: llegítima, trust). Cal tenir en compte que aquest sistema de DIPr europeu i, els conceptes que hi contenen, està en formació i permanent evolució arrel de les interpretacions del TJUE. Així mateix es precís assenyalar que aquest corpus normatiu neix incomplet. Efectivament, està mancat d’un dret material europeu i d’uns fonaments històrics jurídics comuns, mentre es pretén conjuminar tradicions jurídiques diferents. Aquest context condiciona la interpretació que realitza el TJUE dels conceptes introduïts en les normes europees, sense que pugui ésser una interpretació literal (pròpia del ordenaments jurídics consolidats-històrics) sinó que s’empra una interpretació sistemàtica i teleològica pròpia europea
DUGiDocs