Amb la caiguda de la monarquia autoritària
d’Isabel II la Revolució Gloriosa de
Setembre de 1868 va encetar una dinàmica
de llibertats i esperances per a les
classes populars que anaven més enllà
d’un simple destronament; s’esperaven
avenços revolucionaris. Al llarg de l’any
següent es difongueren les idees republicanes
federals i les seves organitzacions
abans clandestines. Malgrat això els
resultats electorals a Corts Constituents
els va proporcionar el paper d’oposició
minoritària.
Amb dos mesos s’enllestí una Constitució
democràtica però migrada en molts
aspectes segons els republicans, s’aprovà
un estat monàrquic i centralista en
lloc d’un de republicà i descentralitzat,
entre d’altres mancances. Entre les files
republicanes es produïren divisions.
Al llarg de l’estiu de 1869, amb les
Corts tancades, el govern de Madrid
va donar instruccions de limitar i frenar
el republicanisme. Això portà el
govern a la reacció desobeint la nova
Constitució. Els republicans s’abocaren
a la rebel·lió en considerar la situació
d’engany, i també d’indignació, ja que
ells es consideraven representants de
la política veritablement democràtica.
A Girona tres diputats republicans,
Francesc Sunyer i Capdevila, Pere Caimó
i Josep Toribi d’Ametller dugueren a
terme la revolta armada. Malgrat el Foc
de la Bisbal, favorable als insurrectes, la
resta no va sortir bé. Si bé hi havia prou
homes mancà armament, però sobretot
es va fer un abús de la improvisació. El
Partit Republicà gironí palesà una greu
manca de maduresa i coordinació. El
fracàs fou el denominador comú a tot
Espanya (octubre de 1869)
DUGiDocs