L’autonomia estratègica de la UE en l’àmbit de la PCSD

Abstract

“L’objectiu d’aquest treball és comprovar si des de l’adopció de l’EUGS (Estratègia Global per la Política Exterior i de Seguretat de la Unió Europea ) s’ha avançat en l’ambició de la UE d’assolir un grau més elevat d’autonomia estratègica en el marc de la PCSD (Política Comuna de Seguretat i Defensa). Per complir amb el seu objectiu, el treball està dividit en tres parts. En primer lloc, es presenta un resum de l’evolució de la política de defensa de la UE des del 1948 fins a l’actualitat, indicant els principals canvis i innovacions que han comportat, en matèria de defensa, els Tractats adoptats pels Estats Membres (EEMM) de la UE al llarg de les últimes dècades. Especial importància, té l’adopció de l’EUGS, un document acordat per rellançar la defensa europea, tot i no tenir valor jurídic ni ser vinculant. En segon lloc, la part principal del treball es centra en estudiar l’autonomia estratègica de la UE, cercant una definició sobre aquest concepte i dividint-lo en tres dimensions: l’autonomia política, l’autonomia industrial i l’autonomia operacional. Per respondre a l’objectiu d’aquest treball, s’analitza quins són els obstacles en cada un d’aquests tres vessants de l’autonomia estratègica i com els instruments previstos en el Tractat de Lisboa i els adoptats posteriorment a conseqüència de l’EUGS han afectat al seu desenvolupament. En tercer lloc, el treball no perd de vista el moment excepcional pel qual passa el món a causa de la pandèmia de la COVID-19. En aquesta part, s’analitza quin és el nou context internacional en què es troba la UE i s’identifiquen alguns reptes als quals haurà de fer front la UE per seguir desenvolupant l’autonomia estratègica en l’àmbit polític, industrial i operacional.”