La lingua: rifugio di emozione collective, speranza di continuità

Abstract

Although this means going beyond traditional «philological» disciplines, historical linguists cannot avoid study a fundamental aspect that historically characterizes and affects languages: the emotional content that speakers associate to them. However, it is necessary make a distinction between idiolects, natural, and public language, which is usually the benchmark of linguistic feelings. We propose an anthropological explanation linking the evolutionary process of human species with the cohesive role of cultural elements and the origin of languages, which allows us to understand why it is necessary to link to language feelings that often inspire us passions and can also become painful. Linguistic emotions are tied to the projection of public image, to the feeling of belonging to a community, to the will of transcendence of individuals

Aunque se trata de ir más allá de las disciplinas «filológicas» tradicionales, los historiadores de la lengua no pueden evitar el estudio de una característica fundamental que destaca y toca históricamente las lenguas: el contenido emocional que los hablantes les asocian. Conviene distinguir, sin embargo, entre los idiolectos naturales y la lengua pública, que suele ser el punto de referencia de los sentimientos lingüísticos. Se propone una explicación antropológica que conecta el proceso evolutivo de la especie humana con el papel de la cohesión de los elementos culturales y el origen de las lenguas, lo que nos permite entender por qué es necesario relacionar el lenguaje con los sentimientos, los cuales a menudo nos apasionan y pueden incluso llegar a ser dolorosos. Las emociones lingüísticas están vinculadas a la proyección de una imagen pública, al sentimiento de pertenencia a una comunidad, al deseo de trascendencia de los individuos

Encara que es tracti d'anar més enllà de les disciplines «filològiques» tradicionals, els historiadors de la llengua no poden evitar l'estudi d'una característica fonamental que destaca i toca històricament les llengües: el contingut emocional que els parlants els associen. Cal distingir, emperò, entre els idiolectes naturals i la llengua pública, que sol ser el punt de referència dels sentiments lingüístics. Es proposa una explicació antropològica que connecta el procés evolutiu de l'espècie humana amb el paper de la cohesió dels elements culturals i l'origen de les llengües, el que ens permet entendre per què cal relacionar el llenguatge amb els sentiments, els quals sovint ens apassionen i poden fins i tot esdevenir dolorosos. Les emocions lingüístiques estan vinculades a la projecció d'una imatge pública, al sentiment de pertinença a una comunitat, al desig de transcendència dels individus