Notes sobre l'extinció i la successió de les associacions (A propòsit d'una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en matèria de persones jurídiques)

Abstract

L'any 1903 es va constituir, a Barcelona, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Entitat Obrera (C.A.D.C.I.). Segons els seus estatuts, la finalitat d'aquesta entitat era la d'"agrupar els dependents del comerç i de la indústria per aconseguir el millorament moral, cultural, físic i material dels associats, d'acord amb els principis autonomistes i d'una sana i convivent catalanitat". L'associació fou inscrita al registre del govern civil de Barcelona i va estar en funcionament fins a l'any 1939. El 26 de gener d'aquest mateix any, les tropes del general Franco que van ocupar la ciutat de Barcelona confiscaren la seu del C.A.D.C.I. per destinar-la provisionalment a hospital. El C.A.D.C.I. no va ser inclòs en la llista d'associacions contràries als principis del Movimiento Nacional, l'extinció de les quals decretava la Ley de Responsabilidades Políticas de 9 de febrer de 1939. Tampoc no es va produir mai la declaració oficial que l'article 2 II in fine d'aquesta llei exigia per a considerar fora de la llei qualssevol altres "partidos y agrupaciones políticas o sociales" oposades al règim franquista. Tanmateix, en un Decret de la Presidència del Govern (de 31 de gener de 1944) on s'ordenava la transferència de l'antiga seu social del C.A.D.C.I., aleshores en poder de la Falange Tradicionalista y de las J.O.N.S., al Ministeri de l'Exèrcit, l'agrupació obrera catalana ja es tenia com a extingida ("perteneciente al extinguido C.A.D.C.I."). La reclamació de la propietat d'aquest immoble és precisament l'objecte del procediment civil que va acabar amb la STSJC de 27 de març de 1995. La part demandant era l'associació Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Entitat Obrera, inscrita en el registre d'associacions del govern civil de Barcelona el gener de 1979 amb el número 3.798. La pretensió adduïda consistia en la restitució de l'immoble, que considerava de la seva propietat, i s'adreçava contra el seu posseïdor actual: la Unió General de Treballadors. Al mateix temps, es reclamava a l'Administració civil de l'Estat el pagament d'una indemnització per causa de la privació forçosa de l'ús de l'edifici des de 1939