Tecnologia

Parlar de seguretat és abordar molts conceptes al mateix temps, conceptes molt diferents, com ara seguretat viària, seguretat informàtica, seguretat militar, seguretat financera, seguretat industrial, seguretat nuclear, etc. En aquest article només pretenc fer alguna petita reflexió sobre l’anomenada seguretat en el treball, dins del món laboral.

Alguns conceptes de la seguretat, en els diferents àmbits, són ràpidament entesos per les persones i per les empreses, i fins i tot pels treballadors d’aquestes. Són conceptes sobre els quals hi ha un cert consens que cal dedicar-hi esforços, temps i actuar-hi per evitar mals majors o per tenir les situacions controlades. Els riscos que comporta l’actual crisi global i les mesures urgents que s’adopten als diferents països en són un clar exemple. D’altres, com el carnet per punts relacionat amb la seguretat viària, o la utilització de programaris antivirus als nostres ordinadors, també són acceptats o, millor dit, assumits per la societat en general, i pels seus membres en particular.

Aquest extrem no sempre és així. Quan parlem de la seguretat en el treball, tant els responsables de les empreses com els mateixos treballadors, moltes vegades no són conscients de la importància que té i que cal dedicar-hi molts esforços. L’única cosa que s’està disposat és a dedicar-hi certs recursos humans i/o materials per poder justificar que sembli que fem; és a dir, estem disposats a realitzar seguretat de despatx, manuals, procediments de treball segurs, avaluacions de riscos, la mal anomenada investigació d’accidents (moltes vegades reduïda a una simple recopilació de dades sense analitzar a fons ni arribar a determinar les causes reals dels fets i, en cas d’arribar-hi, sense implantar cap tipus de mesura efectiva per corregir les causes que han provocat l’accident i/o la situació de perill incontrolat i així i evitar nous fets indesitjables), omplir formularis d’entrega d’EPI (sense cap instrucció d’utilització i manteniment), de formació rebuda pels treballadors i per alguns directius, d’instruccions impartides (tan orals com per escrit), etc., tot per garantir la disponibilitat d’una pila de documentació o arxiu documental que intenti justificar, de manera formal, que treballem per la seguretat, sense preocupar-nos el mes mínim de si l’esforç i els recursos esmerçats (materials, humans i de temps, etc.) han valgut la pena o són proporcionals als resultats, si han servit per alguna cosa més que per generar documentació, i, finament, si hem avançat cap a una millora real i efectiva de les condicions de treball de l’empresa o centre de treball, objectiu últim de la seguretat en el treball.

Parlar de seguretat i salut, en el món laboral, és parlar d’un terme complicat, complicat per la multiplicitat d’agents que intervenen en el procés, per la gran regulació normativa existent, per les actuacions sancionadores dels òrgans d’inspecció i control, per la idiosincràsia mateixa de les empreses i dels treballadors, principalment del sector de la construcció, i actualment hi podríem afegir per la crisi econòmica en què estem immersos, element que permet buscar justificacions on probablement no n’hi ha.

L’any 1997 es va publicar la Llei 31/95 de Prevenció de riscos laborals (*1), articulada sobre els principis d’eficàcia, coordinació i participació, i alhora inspirada pels objectius de responsabilitat i cooperació; complia l’exigència d’un nou enfocament normatiu dirigit a posar terme a la falta de visió unitària de la prevenció de riscos laborals al nostre país, a actualitzar regulacions desfasades, a adequar la legislació espanyola a la legislació comunitària sobre seguretat i salut en el treball i a regular situacions noves no previstes anteriorment.

La Llei 54/2003 (*2), de reforma del marc normatiu en prevenció de riscos, ja denotava en la seva exposició de motius que d’una anàlisi de la realitat es posava de manifest, entre altres qüestions, una incorporació deficient del nou model de prevenció i una falta d’integració de la prevenció en l’empresa, que s’evidencia moltes vegades en el compliment més formal que eficient de la normativa. Alhora que es posava de manifest una falta d’adequació de la normativa de prevenció de riscos laborals a les noves formes d’organització del treball, especialment en les diverses formes de subcontractació i en el sector de la construcció.

És a dir que d’ençà de l’any 1997, a Espanya s’havia fet molta seguretat de galeria, seguretat formal encaminada únicament a tenir la documentació legal exigible a les empreses, aspecte possible a causa del sistema espanyol d’inspecció de treball, una inspecció generalista, mancada de tècnics coneixedors del mon laboral, excessivament legalista i sancionadora i poc dialogant, poc motivadora, poc assessora i poc impulsora, per la via del convenciment, de les actuacions de millora, la qual s’ha transferit, malauradament amb el mateix criteri, a la Generalitat de Catalunya, no aprofitant el fet, per intentar fer un pas endavant innovador i tenir, per tant, un organisme autonòmic de prevenció i control diferent i més acostat a la realitat empresarial actual.

Les avaluacions de riscos, activitat estrella derivada de la Llei 31/1995, de Prevenció de riscos laborals, i del seu Reglament, 39/1997(*4), són, en general, documents generalistes, poc concrets i molt allunyats de la problemàtica concreta que generen els llocs de treball de l’empresa avaluada. Ja no parlem únicament de la construcció, on l’aspecte canviant dels llocs de treball és més notable. Per què? Doncs, entre d’altres, per una raó fonamental: que són documents redactats per entitats alienes a les empreses, els anomenats serveis de prevenció aliens, nom extremadament desafortunat, solució majoritàriament adoptada per les empreses espanyoles, fins i tot les que podríem classificar com a empreses mitjanes. Aquest camí no és el desitjat ni traçat pels continguts de la Directiva europea (*3) de seguretat, però que la realitat i la idiosincràsia espanyoles han convertit en la via/camí fàcil: jo pago per un servei que em dóna una empresa de fora i no tinc problemes, o tindré els mínims, i no m’he de preocupar de quasi res més.

Aquesta solució, que podria ser correcta, pateix un defecte important, i és la falta d’implicació i d’identificació de l’entitat externa amb l’empresa. Quantes avaluacions de riscos tenen unes mesures tan extensives com inaplicables? Quantes s’han fet sense la participació efectiva dels treballadors o dels seus representants? Quantes no tenen un pressupost, encara que sigui estimatiu, del cost d’implantació de les mesures correctores que proposa? Quantes no tenen una planificació efectiva de la implantació de les mesures? Quants plans de seguretat i salut d’obres de construcció, fets per serveis de prevenció aliens, són simplement llistes extenses de riscos i mesures, tretes d’algun programari i sense cap visió de la realitat de l’obra, ni, encara menys, una proposta estratègica d’actuació davant de les situacions previsibles que es donaran en el decurs de l’execució de l’obra?

A Espanya, aproximadament entre un 30 i un 40?% (*5) dels accidents de treball són deguts als sobreesforços, i concretament a la manipulació manual de càrregues. Quantes empreses no tenen feta una avaluació ergonòmica sobre aquest aspecte, amb una de les moltes metodologies específiques existents? En quantes de les que la tenen feta s’hi posen de manifest els problemes realment existents al centre o al lloc de treball, perquè es puguin abordar les solucions correctores, amb la participació dels responsables de la prevenció de l’empresa i dels treballadors implicats i/o dels representants d’aquests? Quantes avaluacions són fetes amb el que podríem anomenar rigor científic o tècnic?

Totes les campanyes, tant de l’administració com dels sindicats i d’altres institucions, tenen com a objectiu els accidents i, lògicament, aconseguir que disminueixin, exposant com a objectiu la millora de les condicions de treball i, per tant, l’efectivitat de totes les polítiques i actuacions dutes a terme. Per tant, podríem afirmar que l’enemic públic principal de la seguretat són els accidents (en són exemple les campanyes de l’Administració adreçades a les anomenades empreses d’alta accidentalitat, empreses que tenen índexs més elevats que els del seu sector). Però ens oblidem d’una realitat: un accident ocorregut no té mai remei, i per tant no és pot buscar la solució on no n’hi ha. Cal incorporar el concepte que un accident de treball suposa alguna cosa mal feta, extrem moltes vegades no assumible pels responsables de l’empresa, i per tant hem de canviar necessàriament la manera de fer-ho, la planificació de les activitats, en el benentès que canviar no significa que el que estem fent ho fem malament, senzillament que les coses les podem fer millor, i que per fer-les millor cal un canvi, i que l’èxit d’aquest canvi depèn, en gran mesura, de la voluntat amb què s’afronti. El camí sancionador no crec que sigui el més adient per assolir els objectius d’aquestes actuacions.

L’anàlisi d’aquests problemes posa de manifest, entre altres qüestions, una incorporació deficient del nou model de prevenció i una falta d’integració de la prevenció en l’empresa, que s’evidencia moltes vegades en el compliment més formal que eficient de la normativa. Alhora, es posa de manifest una falta d’adequació de la normativa de prevenció de riscos laborals a les noves formes d’organització del treball, especialment en les diverses formes de subcontractació i en el sector de la construcció.

La naturalesa mateixa del treball i la forma en què està organitzat estant canviant, orientant-se cap al client, i depenen cada vegada més del fet que els treballadors utilitzin i actualitzin els seus coneixements. El concepte de formació continuada és ja una realitat, però no obstant s’hi ha d’incorporar/afegir el concepte de formació continuada eficaç, aspecte absent en moltes de les formacions que s’imparteixen.

L’estratègia comunitària sobre seguretat i salut en el treball 2002-06 subratlla la necessitat de desenvolupament d’una cultura genuïna, amb l’objectiu d’anticipar riscos i sotmetre’ls a control, per la via de la recerca rigorosa i oportuna, la qual cosa és una base imprescindible per anticipar-nos i preveure els riscos laborals, inclosos els emergents, establint prioritats clau. Això ens pot permetre anar cap a la implantació de sistemes complets de gestió integrada de la prevenció.

L’absència generalitzada de planificació, organització, direcció i control desemboca en accidents, encara que un accident sempre es deu a un errada tècnica o humana; tal accident procedeix normalment d’errades organitzatives.

Si abordem la dimensió econòmica de la seguretat i salut en el treball, és a dir, l’impacte econòmic que representa, tant per inversions com per possibles sancions, tindrem moltes justificacions per abordar el problema amb eficàcia i per afrontar els canvis tecnològics i econòmics. És fonamental mantenir una política activa d’investigació i innovació en la seguretat i salut en el treball, no solament en els organismes específics (administració, universitats, mútues, etc.) sinó, fins i tot, a les empreses mateixes, si volem afrontar el futur amb certes expectatives.

Notes:

1.- Llei 31/1995, de 8 de novembre, de Prevenció de riscos laborals. BOE núm. 269, de 10/11/1995.

2.- Llei 54/2003, de 12 de desembre, de Reforma del marc normatiu de la prevenció de riscos laborals. BOE núm. 298, de 13/12/2003.

3.- Directiva 89/391/CEE del Consell, de 12 de juny de 1989, relativa a l’aplicació de mesures per promoure la millora de la seguretat i salut dels treballadors en el treball (directiva marc).

4.- Reial decret 39/1997, de 17 de gener, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció. BOE núm. 27, de 31/01/1997.

5.- L’OIT(Organització Internacional del Treball) ressenya que la manipulació manual de càrregues és la causa d’un 20 a un 25?% del total d’accidents de treball. El Departament d’Estadístiques Laborals dels Estats Units (Bureau of Labor Statistics http://stats.bls.gov/blshome.htm) assenyala que un 27?% de totes les lesions incapacitants, l’any 1999, tenien l’origen en la manipulació manual de càrregues. A països com Anglaterra, França i Espanya, s’indica que d’un 30 a un 40?% de tots els accidents de treball van ser originats per la manipulació manual de càrregues, i que un 45?% dels casos van originar una lesió a l’esquena. (De Beeck R.; Hermans V.: Research on work related low back disorders. Institute for Occupational Safety and Health. 2000.