Tecnologia

La informàtica i les comunicacions són una mica especials pel que fa a l’“obsolescència”, ja que ambdós camps evolucionen molt ràpidament. Tothom experimentarà (o ja ha experimentat) l’obsolescència de molts aspectes relacionats amb les comunicacions i la informàtica al llarg de la seva vida (tot i que encara no sigui gaire llarga). A continuació repassarem alguns d’aquests aspectes obsolets, tant des del punt de vista tecnològic (quan hi ha coses millors) com del funcional (quan ja no es pot fer servir).

Des d’un punt de vista històric, el que potser ve primer a la ment quan es pensa en comunicacions obsoletes és el codi Morse, tot i que encara té un nombre considerable d’aficionats. Una de les aplicacions que poden estendre encara una mica els 160 anys de vida d’aquesta eina és l’escriptura de SMS (força més ràpida que el mitjà actual, i fins i tot amb ajuda de diccionaris) i la seva “lectura” (per exemple, amb la vibració del telèfon). El que sí que ja no s’ofereix a gairebé cap servei de correus modern són els telegrames.

Una altra tecnologia completament obsoleta és la telefonia mòbil analògica (1G, en la terminologia a la qual estem acostumats avui dia), però va iniciar un canvi que ha afectat la manera com tots ens comuniquem. Una altra “víctima” de la telefonia GSM (2G) han estat les cabines telefòniques. Encara en queda alguna (per si el mòbil deixa de funcionar), però on més es fan servir és a Londres, per fer-s’hi una foto.

Avui dia és clar que la gran revolució de les comunicacions ha estat Internet, i per a molts encara és una cosa molt recent (de fet, la web es va inventar el 1992). Tot i això, ja hi ha hagut “baixes”: en aquests dies de connexions a Internet de banda ampla, qui té un mòdem? Però un mòdem “de veritat”, amb el seu so característic, no un “el-que-sigui mòdem” o un “mòdem el-que-sigui”. Però de perifèrics en parlarem més endavant. La Internet, tal com la coneixem, particularment la web, que és el que gairebé tothom entén pel terme, també ha tingut famosos desapareguts en combat. Fa poc més d’una dècada gairebé tothom navegava per la web amb el Netscape Navigator (amb la seva icona d’un timó de vaixell) i, si volies buscar alguna cosa, Altavista era el rei de les cerques. Yahoo! era el pretendent al tron, però va acabar (encertadament) transformant-se en un portal de serveis. El navegador del timó no va aguantar l’enfrontament amb el totpoderós Microsoft i va caure en un merescut oblit (tot i que el projecte de renovació va continuar viu i eventualment va donar com a fruit Firefox). De manera semblant, tot i les limitacions d’amplada de banda, l’interès a incorporar vídeo a la web sempre ha estat present, i a l’època de Netscape i Altavista el vídeo a la web es deia Real Video, amb una presència poc menys que testimonial de QuickTime, i, més tard, Windows Media Video. La incorporació de reproducció de vídeo al gairebé omnipresent Flash l’any 2002 va suposar un cop mortal per a Real Video.

El 1982 l’empresa Sinclair Research va presentar al món el ZX Spectrum, un petit ordinador de 8 bits que va revolucionar el món dels ordinadors personals. El mateix any també va presentar-se el seu més gran rival, el Commodore 64. Els dos incloïen una CPU de 8 bits amb el teclat. Es connectaven al televisor per l’entrada d’antena i es llegien els jocs des de cintes de casset. Mitja hora per carregar un joc! Després, el 1985, Nintendo va treure al mercat la seva Nintendo Entertaining System (NES), on va aparèixer per primera vegada el personatge de Mario. El 1986 Sega treu la seva Sega Master System, amb un èxit ben bé discret. Una curiositat: per a la NES es podia comprar un petit robot anomenat ROB (o Famicon Robot al Japó).

Amb els programes que s’utilitzen cada dia l’obsolescència és un problema greu, ja que gairebé cada fabricant s’inventa el seu format de fitxer. Començant per sota, avui dia gairebé tothom fa servir Windows, però d’aquests menys d’un 1 % encara fa servir Windows 98. Molt pitjor és el cas de versions anteriors o del venerat (i odiat) MS-DOS. No hi ha gaire gent fora del gremi informàtic que recordi el DR-DOS o l’OS/2.

Ja hem mencionat els mòdems, però la llista de dispositius “vitals” que han acabat al fons d’un calaix o reciclats no és curta. Les palanques de control (els joysticks) gairebé han desaparegut a favor de controls molt més complexos i sofisticats, però encara tothom els recorda. Probablement encara som molts els que recordem les impressores d’agulles (amb el seu soroll tan característic que ha traumatitzat més d’un), però qui ha fet servir una impressora tèrmica o un llapis òptic? (no s’ha de confondre amb un ratolí amb forma de llapis).

En el camp de la imatge, l’àudio i el vídeo, hem pogut assistir a autèntiques batalles comercials. L’exemple clàssic és el Betamax contra el VHS. Avui dia tots dos formats han estat víctimes dels ja no tan nous formats digitals. De la mateixa manera, els suports d’àudio (cassets, vinils LP i SP) només han sobreviscut per als nostàlgics. Tot i això, en el camp digital també hi ha tant suports físics com formats que han passat a millor vida. Sony va tornar a perdre amb el seu MiniDisc (tot i intentar evitar els errors del Betamax, llicenciant altres fabricants) davant els CD i, més recentment, els reproductors MP3. Tot i que va haver-hi països on va gaudir de certa popularitat, el VideoCD no ha estat més que una anècdota.

Com s’ha pogut veure en aquest repàs superficial de com eines i aparells comuns un dia caduquen, és difícil preveure quina serà la propera cosa que oblidarem. Potser els monitors CRT? Avui dia ja costa de trobar-ne a les botigues. Els diaris en paper? Cada vegada tenen més lectors les seves edicions electròniques. Els mapes plegables, potser? Acabarem tots amb navegadors GPS? Sobreviurà la fotografia tradicional davant la digital? Després hi ha casos, com la TV analògica, que fins i tot tenen ja fixada la data de defunció. Els autors no acabem de veure clar el tema de la HDTV i probablement ens esperarem a l’arribada de la TV hologràfica (“general Kenobi, necessitem ajuda”).