Tecnologia

Sens dubte ens trobem en un canvi històric en la manera de construir l’hàbitat humà. La sostenibilitat ha sacsejat tots els àmbits socials, econòmics i productius. No és menyspreable que entre el 50% i el 80% del total de l’energia i materials emprats provenen del sector de la construcció, des de la fabricació i transport de materials fins a l’execució i funcionament dels edificis i ciutats. Tot i així, encara dissenyem edificis que consumeixen molta energia en calefacció i llum o utilitzem materials que necessiten un gran consum d’energia per extreure’ls, transportar-los, aplicar-los i reciclar-los. Potser és la inèrcia del mateix sistema productiu i econòmic i del poder qui ho alenteix?.

En els meus vint anys d’experiència professional i docent, quan he plantejat noves solucions tecnològiques més sostenibles o més ecològiques envers l’entorn, la pregunta que sorgeix sempre és: “No és més cara la construcció sostenible que la convencional?”

Aquest tipus de pregunta té dos vessants: d’una banda, la manera d’avaluar el que és nou a partir dels diners com a principal paràmetre del que és bo i el que no ho és, i de l’altra, la inèrcia al canvi, l’immobilisme per la comoditat del que es coneix i del que es controla. Cal relativitzar i analitzar profundament aquests costos, què i com es quantifica. Alhora cal obrir a la consciència l’avaluació de les repercussions indirectes. Tot i que en aquest moment s’evita fer aquesta avaluació, aquestes ens generen igualment costos econòmics. Els podríem classificar en:

1. Costos de descontaminació per abocaments o accidents de substàncies perilloses [1]
2. Costos de tractament de residus perillosos o especials [2]
3. Costos derivats del desenvolupament de malalties derivades de la síndrome de l’edifici malalt o del mateix estat de la qualitat ambiental de l’aire  [3]
4. Costos de pèrdua de boscos, biodiversitat, sòls agrícoles i fèrtils  [4]
5. Costos socials derivats dels desequilibris territorials, l’atur i la subsidiarietat, de l’endeutament i consum desmesurat, i de la concentració de les tecnologies, amb la deslocalització consegüent dels processos productius [5]

En aquest sentit, les grans asseguradores han començat a quantificar quines pèrdues genera l’alteració climàtica actual i l’interès a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Però quan anem al magatzem de materials, quan gastem plàstics, metalls o fustes de procedència incerta, el preu sol ser l’element decisiu.

En les anàlisis comparatives directes de materials, els més respectuosos ambientalment de moment tenen un cost més elevat, del 30% al 50%. I en la tria subjectiva no es té en compte si comporten menys emissions o tenen més bones prestacions de salubritat, aïllament, transpiració, durabilitat i manteniment. En una anàlisi més extensa que es va fer a un PFC a la UdG [6] en la qual es va comparar sistemes tecnològics constructius convencionals i bioconstructius en cobertes, estructura i façanes, també van aparèixer costos globals de les partides al voltant del 30%. En part aquesta xifra es derivava de l’aplicació de més mà d’obra i un percentatge de més pel mateix material. S’ha de considerar que el sector és emergent comercialment i, per tant, les produccions són petites i molt especialitzades. Per tenir un cert valor, l’anàlisi s’ha de fer de la partida completa i millor amb els acabats superficials inclosos, quelcom fonamental en els biomaterials, ja que solen ser vistos per mostrar la seva arrel. Per aquest motiu, quan es compara una biga de fusta amb una de formigó caldrà considerar si va enguixada o amb un fals sostre.

I en darrer terme cal parlar dels costos globals d’una obra sostenible bioconstructiva. Quan considerem la totalitat del projecte, s’hi afegeixen elements no inclosos fins ara com són els sistemes de reciclatge de les aigües; les calefaccions de biomassa o solars; els sistemes passius com el mur Trombe o els enjardinaments en façana, coberta o de pèrgoles; l’alta inèrcia en parets sud; la minimització d’elements metàl•lics; les pintures minerals transpirables a base de silicat; etc. Aquests poden representar un increment de costos, però basant-se en decisions projectuals i sistemes de gestió en obra, i en l’experiència de molts anys de treball constructiu, es veu factible equiparar costos amb l’obra convencional. Aquest fet es pot constatar en un dels darrers projectes de la Xarxa d’Ecoarquitectura que va guanyar el concurs públic de l’Ajuntament de Santa Eulàlia de Ronçana per a una escola bressol, i en el qual el preu era un paràmetre de les bases. Alhora també és bo saber que les desviacions en obra van estar per sota el 10%, tot i la complexitat de l’obra i la participació de molts industrials nous.

Sols resta dir per acabar que per ser més sostenibles cal primer de tot complir la primera de les 3 R, “reduir” en l’origen, reduir metres, reduir ocupació del sòl, i no en qualitats ambientals o materials. Tot i que la casa més ecològica és aquella que no es fa.

[1]  La descontaminació de l’amiant de milers d’edificis europeus; la neteja dels abocaments de cru al golf de Mèxic, l’incident BP, els enfonsaments del Prestige o l’Exxon Valdez; efectes de la mineria, l’incident d’Alnazcoyar o el projecte Pascua Lama a Xile pel coure.

[2]  Descontrol elevat, segons l’informe 2005 de l’Observatori de la Sostenibilitat d’Espanya - UPC.

[3]  Alguns compostos orgànics volàtils (COV) provinents de materials de construcció com dissolvents, formaldehids, fenols, naftalens, tricloroetilens, ozó, vapors de clorur de vinil, hexaclorobenzè, bifenil policlorat (PCB), furans, dioxines, ftalats, amines..., i CO, CO2, SO3, NO3 i hidrocarburs policíclics provinents dels processos de cocció, calefacció i transport dels mateixos productes.

[4]  Extracció de fustes tropicals i alumini.

[5]  La capacitat de reutilització, reciclatge i autoconstrucció queda limitada per molts interessos productius.

[6]  COMPARACIÓ ENTRE BIOCONSTRUCCIÓ I CONSTRUCCIÓ ACTUAL. Projecte final de carrera AT. UdG 2009.



< TORNAR