Discurs pronunciat pels estudiants d’Arquitectura durant l’acte acadèmic de graduació de la primera promoció de la carrera d’Arquitectura de l'Escola Politècnica Superior (2005-2010) que es va celebrar a l’Escola l’11 de juny de 2010.
Benvinguts i benvingudes,
Avui intentem commemorar un fet important a les nostres vides
acadèmiques: cinc anys d’intensos estudis
d’arquitectura. Cinc anys de barallar-nos amb el temps, amb
l’espai, amb la famosa abstracció, amb les
assignatures i sobretot amb nosaltres mateixos. Cinc anys per canviar
la nostra manera de veure el món per sempre, per apreciar
allò que se’ns amagava abans de passar per aquesta
escola. Però crec que si ens preguntéssiu un a un
a qualsevol de nosaltres, ningú no diria que això
ha estat el més important.
Important, per exemple, va ser començar en una escola que no
existia, formar-nos com a alumnes dia rere dia mentre els professors
descobrien com funcionava tot plegat. I junts demostrar que una escola
petita pot donar una gran qualitat i que el fet de ser com una gran
família ens ha permès aprofundir en els
coneixements d’arquitectura i aprendre la pràctica
de la professió, ja que gairebé tots nosaltres
hem tingut l’oportunitat d’aprendre directament del
món professional, i en unes altres condicions potser no
hauríem pogut fer-ho.
Important descobrir que necessitem una mirada humanista,
però alhora tècnica, de la realitat per poder
esdevenir bons professionals.
Viatjar cada any i veure in situ el que s’amaga als llibres,
l’experiència de trepitjar, tocar i fotografiar el
que en altres escoles s’estudia a través
d’imatges o experiències de tercers. Tot i que
sovint vist des de fora pugui ser difícil
d’entendre.
Important serà admetre que després
d’aquesta experiència ja no som els mateixos.
Perquè ens hem conegut i hem viscut amb una gran intensitat
moltes hores, molts neguits, molts treballs. Gràcies pels
espais, sense el “barracó”, la nostra
segona casa, la carrera no hauria estat el mateix.
També ha estat important enfadar-se i reconciliar-se,
equivocar-se i rectificar. Renunciar al parer propi pel bé
comú. Poder recolzar-se en els companys quan fallen les
forces. Que fallen, de veritat que fallen!
Agrair el suport dels professors que un dia també van ser
alumnes i ens han donat el millor d’ells mateixos
perquè a partir d’avui puguem obrir les ales i
volar.
I no podem oblidar el suport i l’ajuda de familiars, amics,
companys, que ens han obligat a somriure a dos quarts de nou del
matí, després de vint-i-quatre hores sense dormir
(o més), que ens han ajudat a acabar una maqueta o ens han
acompanyat a l’escola per assegurar-se que estàvem
bé. Gràcies.
A més, per a nosaltres també va ser important
muntar a tercer de carrera un pati de “Girona temps de
flors” pel gust de fer-ho nosaltres, com a grup. Com oblidar
la imatge de dos mil clavells vermells sota la pluja? I els patis que
han vingut després, cada any millors, i els que vindran! O
per exemple organitzar un viatge a l’altra punta del
món tots sols per la necessitat de fer realitat un somni.
No ens oblidarem d’aquell treball fet amb sang, suor i
llàgrimes. I la sang és literal, que
més d’un cúter ha fet de les seves.
Però sobretot no ens oblidarem d’aquests anys que
ja comencem a veure amb nostàlgia.
Marxem contents d’haver passat per aquí,
conscients que sortim ben preparats per començar a aprendre.
I crec que parlo en nom de tots quan amb el cor a la mà us
dic: “gràcies”.
Benvinguts a un nou principi
