Professionals

En Josep Fuses treballa formant equip amb l’arquitecte Joan M. Viader [http://fuses-viader.com/catala.html ] i actualment està vinculat a l’Escola Politècnica Superior com a professor i com a coordinador del grau d’Arquitectura.

El que ha canviat d’ara respecte a quan jo vaig acabar els estudis d’arquitectura és que els aspectes burocràtics i tècnics s’han anat incrementant respecte la part més creativa de la professió. S’han complicat les normatives i n’han sortit de noves. Amb l’aspecte tècnic passa quelcom de semblant. Avui, per exemple el capítol d´ instal•lacions cada vegada s’emporta més pressupost i treball. S’ha de coordinar la integració de les instal•lacions en l’edifici. Per exemple, d’aire condicionat, vint-i-cinc o trenta anys endarrere no se’n posava pràcticament enlloc i ara ha esdevingut una pràctica corrent. Quan vaig començar a treballar com a arquitecte, el cost de les instal•lacions respecte al total de l’edifici era de prop del 15 % de l’edifici i ara gira al voltant del 30 o 40 %. S’ha complicat la feina, s’ha hagut d’integrar més professionals que treballen a l’entorn de l’arquitectura, de manera que abans es podia projectar de manera individual i ara és més un treball d’equip.

La feina d’arquitecte tal com es concep en l’actualitat té uns cent cinquanta o dos-cents anys. Està clar que sempre hi ha hagut mestres d’obres i gent que han fet cases o catedrals, però l’activitat com entenem avui l’arquitecte és bastant recent. Ha estat sempre una professió hibrida a cavall del món de la tecnologia i del de l’art. En l’època actual la professió es molt diversa segons les característiques particulars del sector de la construcció de cada país. En general, i per desgràcia, la feina d’arquitecte està derivant cap a la vessant purament creativa, i es confia que la resta d’activitats necessàries per bastir un edifici les executin una sèrie d’especialistes externs. A França, que solen usar un vocabulari molt precís, a la persona que s’ocupa de la forma dels edificis l’anomenen “plasticien”,o sigui l´”expert en formes”, un autèntic espant al meu entendre... A Espanya hi havia fins ara un model més interessant, que per desgràcia em sembla que estem perdent, on l’arquitecte treballa també en clau d’enginyer. Una persona que controla tot el procés des del principi fins al final. Aquest és, al meu parer, la posició correcte, perquè en arquitectura no es pot deslligar la forma de la manera en què aquesta es construeix; sempre hi ha una relació molt íntima entre una cosa i l’altra. Per desgràcia, i pel que parlàvem abans respecte la complexitat legislativa, van apareixent especialistes, filtres burocràtics de tota mena, que comprometen l’èxit del projecte. I aquest fet produeix una desafecció dels estudiants cap a la dura realitat de la construcció , i com a conseqüència tendeixen també a refugiar-se en els aspectes més agraïts, els de la forma. Però cal remarcar que si et desentens de la tecnologia de la construcció, de com l’arquitectura es fabrica, el procés fracassa. I la relació forma–construcció esdevé arbitraria, complicada, a vegades gratuïta. I d’aquí la banalitat de tanta arquitectura contemporània...

Això és una cosa que a mi personalment em preocupa poc, perquè el resultat final no depèn tant dels crèdits que es donen sinó de la qualitat del professorat i dels alumnes. El Grau ha reduït una mica els crèdits, encara que el tema sembla que últimament està encara obert i que hi pot haver modificacions i canvis. S’ha passat de 360 a 330 crèdits, i ara s’està demanant tornar a ampliar-ho. Els canvis en la professió no vindran pel Grau o per tenir 30 crèdits més o menys a la carrera, sinó que vindran per canvis més profunds en la societat i en el sector, que no els tindrem ara de manera immediata, sinó que s’aniran produint al llarg del temps.

Quan en Joaquim Velayos em va convidar fa cinc anys a formar part de l’equip de professors de l’EPS que participem en el projecte de la titulació d’Arquitectura a la UdG, em va interessar precisament el fet de que es tractava d’una escola politècnica. Que la carrera d’Arquitectura a la UdG es desenvolupi a l’Escola Politècnica Superior fa que ,d’alguna manera, estiguem contaminats de tecnologia i vacunats en certa manera del perill del diletantisme formal. Això crec que es positiu i en aquest sentit intentem donar a la titulació aquest perfil més professionalitzador. Malgrat tot la forma, el gust pel disseny, continua sent prioritari per la majoria dels estudiants i la tecnologia es veu massa sovint, nomes com un mitjà,com una rèmora. Vivim en una societat de la imatge i del visual, i a la gent li costa d’entendre que hi ha vida més enllà de la forma.

Efectivament, crec que l’Escola d’Arquitectura de Barcelona és un referent. Ho és per nombre d’alumnes, per tradició, per història i pes específic en tots els nivells i pel fet que les altres escoles són de creació molt recent. Les escoles d’arquitectura privades deuen tenir deu o quinze anys i la titulació d’Arquitectura a Reus i Girona només en te cinc. De totes maneres, d’il•lusió i ganes de fer-ho bé en tenim tots, tan l’equip directiu de la EPS com el col•lectiu del professorat. També les primeres generacions d’estudiants s’han fet seva l´Escola i hi participen més enllà del que sol ser habitual. Només com anècdota puc explicar el fet que han sol•licitat tenir oberts els tallers per treballar-hi non-stop fins i tot els caps de setmana.

Per això penso que ens cal saber aprofitar les potencialitats que es deriven de ser una universitat mitjana, més propera , més dinàmica que les grans. Allò de Small is beautiful... En qualsevol cas durant aquests primers cinc anys l’acceptació entre els estudiants ha estat bona . Tenim unes notes de tall de les més altes de la UdG, i similars a les de l´Escola de Barcelona.

No de manera general però hi poden influir sobretot la manera com s’organitzin els màsters i els cursos de doctorat. Amb relació a això, el director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, en Ferran Segarra, proposava, i crec que era el millor, un pla d’estudis igual que els enginyers: fer un títol de grau de 240 crèdits en quatre anys i després un màster d’especialització de 120 crèdits en dos anys. Aquests dos anys d’especialització sí que permetrien de fer uns bons màsters en estructures, en instal•lacions, en projectes, en urbanisme... En canvi, ara, tal com s’ha muntat la carrera a Espanya, tindrem un híbrid, cinc cursos generalistes, més un màster petit, amb el que els alumnes no podran acabar d’especialitzar-se, de forma que, a la pràctica, serà el mercat laboral qui farà aquesta especialització. Avui els titulats, com que el mercat es molt canviant, ja estudien motu propio generalment una especialitat ( estructures, 3D, gestió, rehabilitació, etc) Per tant fora bo que l’EPS pogués oferir algun master d’especialització relacionat amb l’arquitectura.

Totes aquestes noves tecnologies s’han d’assumir inevitablement. Cada nova tecnologia aporta noves maneres de fer i provoca que se n’abandonin o se’n perdin d’altres. El mecanisme de les noves tecnologies sempre treballa per substitució, mai per adició.. En el cas de l’arquitectura, quan es dibuixava manualment, quan es feien croquis, es forçava l’alumne a treballar la visió de l’espai , se l’obligava a interioritzar-lo. Ara amb l’ordinador això s’ha substituït, i el que he notat és que als alumnes cada vegada els costa més imaginar-se visualment la construcció arquitectònica. Sembla una paradoxa; l’ordinador facilita la visió de l’espai, però com que ho fa d’una manera automàtica l’alumne perd aquesta facultat de veure l’espai a dintre seu, que abans amb el dibuix manual tenia. Nosaltres, en el desenvolupament de la nostra docència, intentem solucionar aquest problema, però costa molt. Per exemple, ara agafes un arquitecte de la vella escola i es capaç de fer-te el croquis d’un edifici en un minut; però un alumne avançat , no solament d’aquí sinó d’arreu, ha perdut aquesta facultat. D’altra banda, el 3D amb ordinador et permet veure l’edifici d’una altra manera, fins i tot crec que està canviant el mateix concepte de l’arquitectura. Poder projectar en 3D fa que estiguin sorgint uns edificis que abans no es podien ni imaginar. Es projecten uns edificis que constructivament no són lògics. La lògica en arquitectura es la travada -pilar- jàssera-, però ara amb el 3D pots projectar el que ara en diem edificis “líquids”, tous, plegats... que són visualment molt atractius però que des del punt de vista constructiu són absolutament irracionals. L’ordinador no pensa amb un lògica constructiva, sinó purament formal, d’imatge. Això provoca que s’estan construint edificis molt bells visualment però que des del punt de vista constructiu són un desastre. A més, aquest tipus d’edificis incrementen de manera desmesurada els costos de construcció i de despesa energètica.

Crec que els col•legis professionals no troben el seu paper dintre de la societat. Incideixen poc en la funció més sindical que haurien de fer, en defensa de la professió, dels honoraris, de la transparència dels concursos ... i en canvi han assumit un paper corporatiu, d’imatge, de política cultural que als col•legiats interessa molt poc. Hem de tenir en compte la tendència a Europa amb la directiva de la lliure competència, que probablement provocarà la seva desaparició o que tinguin una funció molt diferent del actual. Ara els col•legis professionals tenen una funció paraoficial, és a dir, que si no vises no pots construir. Això va contra la lliure competència i per tant els col•legis quedaran com una associació més. Crec que si això es produeix potser serà bo per als col•legis professionals, perquè obligarà a replantejar-los.

La recerca és un dels dèficits estructurals en el camp de l’arquitectura. I és un dels buits cabdals que haurien d’omplir les escoles tècniques. En general, la investigació en arquitectura s’ha fet des d’altres camps, ja sigui el de l’enginyeria o el de l’empresa. La majoria de nous materials, de nous sistemes constructius ve fomentada per les empreses del sector. Els arquitectes i les escoles d’arquitectura fan molt poca o nul•la activitat de recerca. El camí per recórrer des del punt de vista de la recerca en aquest camp és impressionant. No tinc un coneixement suficient sobre si la situació de la recerca en l’arquitectura a la resta de països europeus és idèntica, però em temo molt que sí. Als llibres d’història de l’arquitectura es dona poca importància als descobriments tecnològics. Hi trobem rares excepcions com per exemple la del francès Jean Prouvé [http://es.wikipedia.org/wiki/Jean_Prouv%C3%A9], dels anys cinquanta, que va voler fer recerca pel seu compte. Feia prototipus, treballava amb alumini, va muntar una empresa de prefabricats... i al final de la seva carrera va acabar arruïnat. Vivim encara del invent del formigó armat, de l’època del també francès François Hennebique, de finals del XIX. Crec que la disciplina de l’arquitectura no només s’hauria de treballar en el camp de la innovació formal, tipològica o urbana sinó també en la tecnològica. I això , insisteixo és un camp que ens pertocaria especialment a les Escoles d’arquitectura.

Sempre es imprudent parlar del propi treball. Per altre banda considero que no tenim cap interès per definir un estil personal ni cap voluntat d’aconseguir una manera de fer que identifiqui el nostre treball. Jo personalment estic en contra d’una concepció romàntica de l’arquitectura, també encara present en l’art contemporani, que pretén, ingènuament, que el subjecte creatiu ha de dir quelcom d’original . Si això en art ja fa temps que hauria d’haver desaparegut ( es el que volíem Marcel Duchamp o Guy Debord,per exemple), en el cas de l’arquitectura aquesta pretensió constitueix per a mi un acte d’incivisme, de petulància, d’immodèstia envers la ciutat o el paisatge on treballes. Se suposa que un edifici ha de servir a la ciutat a on està, al lloc a on es troba. En cada emplaçament toca fer una cosa diferent d’acord amb el que hi ha, i per això jo sóc militant d’una autoria anònima. Que es fa difícil perquè precisament la societat de consum demana individualitats per poder anar oferint al mercat.

Espanya és un dels llocs en què en els últims trenta anys s’ha deixat fer més intervencions “modernes”, més compromeses en l’àmbit de l’arquitectura monumental .A d’altres països europeus, com er exemple, Itàlia, el camp de la restauració pertany a especialistes en general molt conservacionistes. Al país hi ha hagut molta màniga ampla per poder fer intervencions que podríem qualificar de contundents. Això fins i tot ha donat una certa fortuna teòrica als arquitectes espanyols, perquè han pogut anar per tot el món teoritzant sobre restauració. Com a reflux , en els últims deu o quinze anys s’ha frenat aquesta tendència i s’intenta ser una mica més conservador. Això depèn molt de l’estat del monument.

Jo no diria tant. L’únic mèrit del cas de Girona en l’àmbit català és el fet de va ser dels primers, però tampoc és mèrit nostre. Quan en Joaquim Nadal va ocupar el càrrec d’alcalde de la ciutat, des de la seva condició d´ historiador, va tenir molt clar que s’havia de restaurar i hi va apostar molt fort. També es veritat que el barri vell de Girona té unes condicions urbanes més interessants que els de Lleida o Tarragona, per exemple. Sí que podem estar contents que en l’àmbit català ha estat el primer barri antic d’una gran ciutat que s’ha restaurat més o menys bé, però no crec que sigui un model. A Anglaterra,per exemple, als anys seixanta tots els centres històrics estaven en perfecte estat de revista. Si viatgeu per Europa, qualsevol barri antic, per exemple de Suïssa, estant ben conservats; no els han hagut de restaurar perquè no han estat abandonats. Aquí anaven més retardats; el barri antic gironí estava molt degradat i en aquest sentit el canvi pot haver semblat més espectacular, i més quan en l’àmbit català, i potser també espanyol, hem estat dels primers en el temps. Quant a model, hi ha casos més emblemàtics, com el de Varsòvia, molt lligat a la reivindicació de la memòria històrica polonesa. En aquesta ciutat Hitler va ordenar dinamitar, com a càstig, tot centre històric, a la fi de la segona guerra mundial. Pels polonesos reconstruir el centre històric de Varsòvia era com reconstruir la seva identitat, i així des dels anys cinquanta fins als setanta els comunistes polonesos varen refer literalment tot el centre històric, en una operació sense precedents; varen demanar fotos antigues a tota la població,per reproduir tots i cadascun dels detalls arquitectònics, de tal manera que si avui visites el centre històric de Varsòvia tens la sensació que té uns cinc-cents anys. Aquest és un cas extrem, però amb això vull dir que hi ha tot un ventall de models de restauració.

Una de les singularitats del barri vell de Girona és que , paradoxalment, no esta situat al centre de la ciutat, cosa força peculiar, ja que normalment els barris històrics, com Barcelona, tenen problemes perquè estan al centre de la ciutat. En canvi, a Girona, el barri vell té la muntanya al darrere, el que genera una situació perifèrica, amb avantatges i inconvenients. No te la densificació ni la terciarització de la major part de barris vells. Te unes bones condicions d’habitabilitat en general. Per contra té problemes d’accessibilitat i d’aparcament. En tot cas, sí que quedaria pendent, i hi ha molta gent que en parla, l’adequació de la plaça Catalunya com a element de relació entre l’eixample i el barri antic. En relació al TAV,no crec que l’afecti massa.

No. La globalització també ens ha agafat a nosaltres; filant molt prim, potser sí que en podríem parlar, però cada vegada menys. D’això se’n parlava als anys vuitanta. El crític d’arquitectura Kenneth Frampton va inventar el terme “ regionalisme crític” per referir-se a una suposada arquitectura amb accents locals i a la vegada moderna. Teoria que,com tantes d’altres, va tenir vida efímera. Més que parlar d’arquitectura de regions, ara es parla d’arquitectura d’autors...

Semblaria que, d’acord amb Bolonia, en els nous edificis universitaris s’haurien de preveure, per exemple, menys aules grans i més aules per a seminaris. Malgrat això puc dir que, per exemple, les especificacions que ens han donat per al projecte que fem per la nova Facultat de Turisme no s’aparten massa de les que correspondrien a les facultats construïdes fins ara: l’estructura clàssica amb aules grans i aules petites, despatxos i espais per als departaments, etc. De tota manera insisteixo que la qualitat d’una universitat passa més pel nivell de professorat i estudiants que pel disseny de les seves instal•lacions. No sé si és una llegenda però es diu que Stephen Hawking disposa d’un despatx minúscul a Cambridge...

Tal com he comentat abans hi estic en contra . El que passa és que és un fenomen que no solament afecta l’arquitectura; és social. Tenim els autors de best-sellers, fabricats per les pròpies editorials; les estrelles de cine promocionades per les majors de Hollywood; fins i tot en el món de la política ja parlem de polítics mediatics. Cal aguantar el temporal de manera impàvida, mirant cap un altre costat.

Sí, es clar. Ara també en diuen arquitectes galàctics. Es un fenomen relativament recent en el camp de l’arquitectura, malgrat que per exemple , Le Corbusier, en els anys vint, ja maldava per ser un arquitecte reconegut mundialment, i va oferir, amb poca fortuna, els seus serveis al poder, des de Stalin a Mussolini. No va ser fins molt més tard, quan va conèixer personatges com André Malraux o Nehru, quan va poder construir l´Unité o Chandigarh. I es que en el vell món modern l’excel•lència creativa no comportava quasi mai l’encàrrec i l’èxit social, sinó tot el contrari. La vanguardia històrica era dura , mentre que els avantguardistes actuals estan molt ben integrats... Com deia Rafael Moneo en una visita a Girona la voluntat de transgressió d’un arquitecte postmodern té com objectiu que el president de La Caixa li encarregui la seva seu central.

La societat de l’espectacle permet, per tan, què arquitectes amb discursos banals i pocs compromesos gaudeixin del privilegi de construir els edificis més representatius. No hem d’oblidar que l’arquitectura moderna va néixer d’uns compromís dels arquitectes amb les transformacions socials i amb la millora de les condicions de vida de la gent. El trencament amb la tradició no era només en clau formal. Aquesta n’era la seva conseqüència.

Només dos exemples per acabar.

Primer: Fa un temps un periodista de La Vanguardia ens va entrevistar a un grup d’arquitectes perquè donéssim l’opinió sobre la torre Agbar de Jean Nouvel. Jo recordo que vaig contestar que el que era rellevant pels barcelonins no era si la torre tenia forma d’obús o de sortidor, sinó la qualitat i el preu de l’aigua. La resposta no va ser transcrita a l’article, però denota la deriva superficial en la que ens trobem.

Segon: Preparant una conferència al Col•legi d’arquitectes vaig trobar una fotografia on apareix Sir Norman Foster fotografiat al costat del president Nazarbayev, autòcrata implacable de la República del Kazakhstan, on celebraven les bones relacions que li han comportat tres grans encàrrecs en aquella estat de la ex-URSS. Un arquitecte maniàtic, fill de la democràcia més antiga del món, que ha estat nomenat Sir, que no te cap inconvenient en col•laborar amb el poder d’un príncep de credencials dubtoses i d’una cultura completament aliena a la seva.

Amb un món així no ens hem d’estranyar que l’arquitectura perdi pes i esdevingui cada cop més líquida...