Docència

Em fa il·lusió, però que això no vol dir que pensi que ho mereixo, ni que ho trobi fàcil. Qui sóc per parlar avui aquí? De què se suposa que hauria de parlar?

Hi he donat unes quantes voltes i he acabat fent dues coses que no recordo haver fet mai abans: Escriure el discurs i parlar, una mica, de mi. Segurament va tot junt: si et poses amb tu mateix la seguretat s’esvaeix i cap paraula sembla adequada. Convé, per tant, tenir el temps que cal per buscar els mots, controlar el to i afinar el sentit.

He decidit que no us parlaré de res que tingui a veure amb la recerca que faig. Amb el temps que tinc no en faig prou per iniciar-vos en la lingüística teòrica i esperar que us sedueixi. Partiré d’una experiència recent. Darrerament, en més d’una conversa m’han dit una frase que em costa passar per alt. Diuen: ‘segur que has après molt’. I jo dic: ‘segur’, i prou, per tancar el tema.

No sóc una persona de grans paraules i el ‘segur’ i el ‘molt’, ja d’entrada, m’atabalen. Però sobretot el que em preocupa és no saber del cert què he après, o si he après alguna cosa. Hi he pensat una mica i el que n’he tret em cap en el temps que tinc.

Es tracta d’un discurs general, molt general, sobre el mètode. Quin mètode? El gran mètode que s’aplica a qualsevol problema. De fet, és un procediment que s’aprèn aquí, a les enginyeries, a arquitectura, i a tot arreu a la universitat. El que hi ha de nou és que he descobert que serveix perfectament també fora de la universitat, en el treball, a la vida, i a la política.

Quan vaig publicar la tesi, a començaments dels noranta, vaig triar un fragment del Tirant lo Blanc, segle XV, per obrir el llibre. És el text que us proposaré avui, ara molt més convençuda del valor que té.

De fet, abans llegia més. I encara tinc el cap ple de frases i poemes que m’ajuden a ordenar i entendre la realitat. A filologia es fan combinacions molt estranyes: Literatura medieval i fonètica acústica; història de Catalunya i sintaxi: el que vulgueu.

Si hi encaixes bé, acabes tenint una visió prou àmplia d’un munt de coses, al marge de la teva especialitat. No he estudiat mai seriosament literatura, però recordo que ens deien ‘la literatura dóna forma a l’experiència’. Era això: Paraules ben posades que t’ajuden entendre i a explicar el que has viscut.

El fragment que us deia és el següent. Parla el rei Artús, davant la cort de l’emperador Frederic de Constantinoble, i en presència del cavaller Tirant. Diu:

                                Joanot Martorell, Tirant lo Blanc

Per què la saviesa? No és massa voler ser savi, sàvia? Comencem a concretar. Segur que estem d’acord que saviesa és més que informació i coneixement. És quan tot això t’ho fas teu, passa per tu, i va a alguna banda on té sentit i fa servei. No penso en la saviesa que es guarda, que no es concreta en cap actuació (i parlar és actuar). Ni en sé res ni m’interessa gaire. Parlo doncs d’actuar amb saviesa, no de ser savi, o sàvia, en secret.

Deia T.S.Eliot ‘On és la saviesa que hem perdut en el coneixement? On és el coneixement que hem perdut en la informació?’ Per trobar-la, tornem al Tirant. Diu que la saviesa es pot aconseguir per cinc coses, de cinc maneres.

La primera, per especial oració. Faré una interpretació en termes moderns i entendré que parla del que no controlem: ‘Encomana’t a Déu’. Podem pensar en la intel·ligència que tenim, o no; la sort, la inspiració. Elements que intervenen en la saviesa que podem arribar a tenir, però que no depenen del que fem o deixem de fer.

Tot això hi és i té la seva importància, però com que no admet intervenció no hi perdem més temps. Diré només que una bona estratègia per anar tirant és pensar que tens sort i que, quan tot es torça, és perquè gira al revés. No pas per mala sort. En tot cas, però, com que no s’hi pot comptar, també ens podem quedar amb la idea de Jefferson quan diu ‘Crec molt en la sort, i darrerament he observat que quant més treballo, més sort tinc.’

La segona per propi estudi. La tercera per magistral informació. Aquestes dues instruccions del Tirant tenen molta relació amb el que fareu durant aquest curs: Estudiar i ensenyar, tot això per aprendre.

Darrerament hem dedicat molts esforços a repensar com ensenyar a aprendre, i segur que hem avançat. El discurs ha anat madurant, i espero que la pràctica també,  i ja no es menysté l’estudi individual (propi estudi) ni es persegueixen les classes magistrals ben fetes (magistral informació). S’han introduït, això sí, noves fórmules i un espectre més ampli d’activitats que segur que ajudaran a desenvolupar les competències específiques de cada titulació.

Tinc més dubtes sobre els resultats que podem esperar dels canvis que hem fet per millorar la capacitat de pensar i raonar. De pensar científicament, de formular hipòtesis i d’argumentar amb rigor i solidesa. Però també la capacitat d’expressar i escoltar opinions, de persuadir, d’arribar a acords i de concretar discrepàncies.

No crec pas que s’hagi tractat amb desinterès. Segurament la consciència que tenim que es tracta d’un objectiu que supera de molt el que ens veiem amb cor d’obtenir ens ha portat a esquivar en part la qüestió, potser confiant que en tot el els estudiants que faran (i no només a la universitat) estaran de fet aprenent a pensar i parlar.  

Això no treu, però, que hem de continuar buscant la manera de pensar i parlar també a la universitat. I potser el primer pas és admetre que no són processos senzills i controlables. Pensar no es pot reduir a comprendre el problema que s’exposa a classe. Parlar no pot consistir només a preguntar el que no entens.

Primer hi ha d’haver un marge de confiança, el mateix que donaríem a un col·lega no expert que vol conèixer algun aspecte del nostre àmbit. I la primera concessió ha de ser en el llenguatge.

Hi ha qui demana que el llenguatge de la ciència sigui sempre planer. Potser no cal, però sí que ho ha de ser quan ens iniciem en una disciplina. El parlar col·loquial és l’eina que coneixem. La que fem servir cada dia i la dominem prou bé. Si parlem amb un llenguatge planer ens podem expressar amb concreció i seguretat, i apreciar sense entrebancs el sentit del que se’ns diu.

La qüestió de la llengua és, es clar, molt més complexa quan es tracta de disciplines humanístiques i en l’expressió d’opinions, perquè cada paraula va carregada de connotacions, els matisos possibles es multipliquen i s’han de prendre moltes decisions alhora amb una certa harmonia. En tot cas, però, si el llenguatge és planer, les trampes senzilles són més difícils de fer. Costa més no dir res i quedar mig bé perquè el domini de les etiquetes i la repetició de frases manllevades no puntua.  La precisió terminològica no serà un problema més endavant, si ens avenim a invertir el temps que cal per desplegar raonaments.

La segona concessió que hem de fer té més a veure amb l’acció de ‘pensar’, no tant amb ‘parlar’. La informació que tenim a l’abast ha tret tot el protagonisme a la universitat en el paper tradicional d’emmagatzemar i transferir el coneixement. En aquest context ens hem de moure cap a noves posicions, i pot ser un bon moment per tornar a confiar en l’atractiu i la força del pensament lliure.

No tenim tota la informació, i la que tenim no és només nostra, però potser som els únics disposats a parlar-ne cada dia. Per contradir-la, per aprofundir-hi, per matisar-la o per fer-la créixer, i això no és pas poca cosa. Per aconseguir-ho també haurem d’admetre que mentre se n’aprèn es formulin hipòtesis manifestament desencaminades, que es tanquin conclusions poc fonamentades. És un preu ben baix, i de fet es tracta d’una qüestió de grau. En alguna mesura, sempre en movem entre hipòtesis provisionals i conclusions precipitades. Però el benefici que en podem obtenir és molt alt si tenim present que és una condició imprescindible per convertir-nos en aliats en el procés d’aprendre a pensar millor.

El que recordo amb més intensitat dels anys que vaig estudiar a Girona és un seminari que fèiem un dia a la setmana al vespre en el pis d’estudiants on estava, hi venia sempre en Salvador Oliva, que aleshores era professor nostre, i en Xavi Cercas, que feia un curs més. Llegíem i comentàvem Nabí, un poema narratiu llarg de Carner, i segur que vam dir moltes obvietats i alguna bestiesa, però hi va haver qui va tenir la paciència de deixar-nos-les dir.

Podria citar Dylan per donar fe que ‘els temps estan canviant’. No crec que calgui. Estic convençuda que és un bon moment per tornar a posar paciència i confiança a sobre la taula, perquè hi ha molts camins nous per aprendre. És hora de mirar els fets de cara, i procurar no perdre’ns en el desconcert que es dibuixa amb nitidesa: Moltes coses van molt bé. Dit això, hem de reconèixer que els estudiants no reben exactament el que esperen de la universitat, i els professors tampoc no estan del tot satisfets amb el que poden fer. Podem dir que això ha passat sempre o que és un mal més general, però jo espero que sigui en part culpa nostra. Que tinguem alguna possibilitat d’intervenir en la solució, que puguem millorar la situació. 

La política és massa important per deixar-la en mans dels polítics; la llengua tampoc no pot quedar a la mercè dels lingüistes, però això és cert sobretot de l’educació. L’educació és feina de tots i a tot arreu, però nosaltres hi tenim un gran paper, i no ens en podem desentendre fàcilment. Tenim, junt amb altres, l’encàrrec de participar en la formació de generacions de joves i és una responsabilitat que fa respecte. Un respecte que ens pot paralitzar.

No es poden fer experiments arriscats, però tampoc no ens ho podem jugar tot a la carta de no moure’ns, de no fer res. Si calen reformes radicals s’hauran de fer, i és bo que comencem a pensar en què podrien consistir. Deia que la responsabilitat és gran i, sabent que potser exagero, diria que també és urgent. Pot semblar innecessari insistir-hi però l’educació és l’únic ascensor social possible, i és un ascensor que també baixa!

Com que el cap ja ho sap, anem al cor. En el cartell d’una campanya per l’educació a Nova York una nena de Harlem deia més o menys el següent: ‘Segons les estadístiques m’espera una mala vida, però pregunteu-ho a la meva mestra o a la meva germana’. A tots els nivells, a casa, a les escoles i als instituts, però també a la universitat, hem de creure en les possibilitats, en l’alt potencial que no es veu a bell ull. I hem de saber què fer-ne d’aquest potencial.

Si puc recórrer una vegada més al pretext de la llengua, presentaré ràpidament dos problemes que han estat descrits per Chomsky, l’un té més relació amb la lingüística (el problema de Plató); l’altre amb la societat i la política (el problema d’Orwell). Són problemes d’una naturalesa ben diferent, però tant l’un com l’altre relacionen la informació disponible i les possibilitats d’avançar en el coneixement. El coneixement d’una llengua, en un cas; el de la realitat que ens envolta, en l’altre.  

El problema de Plató ens ajuda a fer-nos la pregunta de com és que els nens i nenes arriben a parlar tan bé la seva llengua si tenen accés a unes dades tan magres i sovint defectuoses, un estímul tan pobre. La resposta de Chomsky és que bona part del que cal per parlar una llengua qualsevol és present a la ment de forma innata. La principal feina dels lingüistes consisteix a determinar les característiques d’aquest element inicial (la gramàtica universal) a través de l’anàlisi i la comparació de les llengües naturals.

En el problema d’Orwell, la relació entre les dades i el procés és ben bé la inversa. Som en el terreny polític, i Chomsky es demana com és en sabem tan poc del que passa al nostre entorn, si tenim tanta informació a l’abast. En aquest cas, la resposta és el totalitarisme i l’acció del poder sobre la informació. La solució al problema d’Orwell no demana que construïm una teoria. Requeix, això sí, que estiguem atents per reconèixer les simplificacions, les mentides i les mitges veritats en els missatges obscurs que tracten sobre la realitat i que sapiguem veure quins interessos hi ha al darrera.

La visió en positiu que sorgeix arran del problema d’Orwell és que s’hi pot fer alguna cosa. La informació no està mai tan ben manipulada com perquè l’única sortida sigui conviure amb una idea falsificada de quina és la situació. Es tracta més aviat de si tenim prou força per guanyar cada batalla: prou temps, prou recursos i prou ganes. Els universitaris disposem de més eines que la majoria de gent per anar més enllà en la obtenció d’una informació veraç: tenim accés a més dades i de més diversa mena, però també més oportunitats de contrastar-les i, sobretot, prou domini del mètode per analitzar-les amb rigor. Això perquè justament la nostra feina, com a professors i com a investigadors, també com a estudiants, consisteix a contradir les hipòtesis que semblen ben establertes, a no deixar-se impressionar en excés per l’aparença que tenen les dades en la superfície.

I en això som (sou) molt bons. No em puc mirar sense passió la recerca que es fa, també a Catalunya. Sé que no és el resultat del que s’hi ha invertit, que hi ha moltes decisions de persones que no han volgut veure els límits que els imposava la situació d’un país que no fa pas tant no era res en recerca i que han portat la contrària al seu destí.

Passar per alt les circumstàncies té el seu cost: en sobreesforç, en fracàs; en l’àmbit personal també, però, et dóna una gran satisfacció.

Deia que el domini del mètodes que s’apliquen en les ciències experimentals és un molt bon entrenament per desentrellar el joc de causes i conseqüències; per posar de manifest els mecanismes que expliquen una determinada situació. També pot ser útil, per tant, per dissenyar mesures que eliminin o atenuïn els efectes d’un mal, o per proposar canvis que millorin les expectatives en l’àmbit que sigui.

De la mateixa manera, de les ciències humanes i socials es pot aprofitar amb èxit la capacitat d’explicar, en el sentit clàssic de desplegar, les interrelacions i el joc d’influències que es planteja en els problemes més complexos o menys definits. Els enginyers i els arquitectes, ja ho sabeu, fan servei en tots dos fronts.

Però el que m’interessa de subratllar ara és que, sabent com sabem tot això, el problema d’Orwell ens situa en una posició de privilegi, perquè amb els mitjans i els instruments que tenim ens en podem sortir prou bé, si volem. I és just en aquest punt que s’escau recordar la quarta instrucció del Tirant:

S’arriba a la saviesa per ‘liberal declaració’. D’aquí n’extrec que hi ha d’haver llibertat i voluntat. No n’hi ha prou de poder-ho fer, perquè un té els recursos i un context que li permet actuar lliurement, també hem d’haver decidit fer-ho. És la clau del miracle en recerca: hem decidit fer-ho. Investiguem, també i sobretot, perquè volem. Per conèixer la realitat del que ens envolta, en el terreny econòmic, social, polític...  per saber-ne més, també ho hem de voler, ho hem de voler saber; perquè actuem (recordem-ho) en el context del problema d’Orwell i no hi ha ningú a punt per fer-nos-ho fàcil.

Crec que el principal obstacle ara ja no és en el ‘saber’ sinó en el ‘voler’:  la dificultat per arribar a la informació és en bona part superable, i tampoc no es planteja un problema absolut de llibertat. Ens costa ‘voler’ més que ‘saber’, això tant si es tracta de l’activitat política (que també pot ser política universitària) com de qualsevol participació en ‘la cosa pública’. Pot ser que el problema sigui el cost d’oportunitat (‘hi ha moltes altres coses que podria fer amb més profit’, i no dic pas que no sigui així en molts casos). Però estiguem segurs que no donem per fet que l’interès per la política, per exemple, és mesquí per naturalesa i que l’acció política és avorrida i essencialment inútil.

Podem resituar aquesta qüestió en relació al discurs del Tirant i explorar finalment la cinquena via cap a la saviesa: la contínua negociació. Aquí podem entendre ‘negociar’ en el sentit de tractar, però també en el sentit de bastir acords, de confrontar. La negociació pot ser amb els altres, amb les idees dels altres, amb les circumstàncies, amb la realitat. Cadascú ho pot entendre com vulgui. En tot cas, queda clar que el tracte i la interacció ens aporta saviesa. I que podem ser més savis si mantenim la interacció (la negociació continuada o la contínua negociació).

El diàleg amb la realitat ens fa créixer, i segurament d’aquí ens ve la força per investigar i per tirar endavant projectes. El mes passat, Rafael Argullol, va publicar a El País un article que resumia un estat d’ànim que hi ha perill que s’estengui a la universitat. Hi ha professors que se’n van, ens diu, perquè no poden conviure amb la ignorància i el menyspreu del saber que observen en els estudiants. El títol de l’article ‘Disparad contra la ilustración’ ja deixa clar que aquests professors només són víctimes. Els culpables: els pares, els polítics, i alguns traïdors oportunistes que hi col·laboren. L’autor acaba dient: ‘El pensamiento ilustrado no ha demostrado que proporcionara la felicidad. Y esto se paga’.

No em puc estar de dir que l’acció, la negociació amb la realitat, sí que proporciona la felicitat. És la felicitat que ve d’actuar amb altres per resoldre un problema o crear alguna cosa nova. Puc parlar per experiència, però em sembla menys arriscat citar els clàssics: els grecs ja ho veien així i més modernament Hanna Arendt, una intel·lectual jueva brillant i independent, ha explicat com la participació política, que insisteixo que s’ha d’entendre en un sentit ben ampli, porta a la ‘felicitat pública’.

Diu Arendt: Resulta que actuar és divertit. Segur que sí.

Quedem d’aquí un any. Més feliços i més savis.

Moltes gràcies!

Blanca Palmada