Tecnologia

No hi ha cap mena de dubte que el grau de desenvolupament i progrés que ha experimentat la nostra societat actual és conseqüència directa de la revolució industrial. Si antigament s’obtenien productes de forma artesanal, els coneixements adquirits per les ciències i la seva aplicació industrial en l’actualitat han fet possible obtenir industrialment una gran varietat de productes i en quantitats elevades. En aquest sentit, un paper cabdal el té la indústria química, que intervé d’una manera decisiva en el benestar de les societats modernes desenvolupades. Després d’un fort creixement d’aquesta indústria durant la Segona Guerra Mundial i de passar la crisi del petroli, la indústria química ha anat evolucionant i creixent per proporcionar a la societat una sèrie de béns de consum sense els quals difícilment podria existir en la forma que la coneixem actualment. De tota manera, el creixement de la indústria química, el consum i l’ús que la societat fa dels seus productes no són un model de gestió, pel que fa als aspectes relacionats amb el medi ambient o amb la gestió dels recursos disponibles. Per altra banda, el fet d’emprar i manipular grans quantitats de substàncies per ser transformades i de generar-ne d’altres de noves a un ritme superior al del coneixement que es té de les propietats que els són pròpies ha originat l’aparició de nous perills que antuvi eren inimaginables i que resulta imprescindible que es prenguin en consideració.

Referent als perills relacionats amb la indústria, cal destacar que hi ha els perills laborals, que, per si mateixos, ja són greus, com són la toxicitat dels productes i els accidents que es produeixen en les indústries mateixes, però un dels perills més greus i preocupants és l’augment de la probabilitat que es produeixin grans accidents que sobrepassen les instal•lacions industrials i que poden comportar un greu perill de provocar danys irreparables sobre les persones, el medi ambient i els béns.

Aquests acidents, denominats accidents majors, per la seva magnitud i pel seu impacte social, són els que més afecten l’opinió pública. El risc potencial de grans accidents en instal•lacions industrials és evident, com demostren, per desgràcia, alguns dels esdeveniments accidentals ocorreguts durant els últims anys. A títol d’exemple es detallen alguns casos que poden ser significatius de fets accidentals ocorreguts d’origen industrial. El 1976 Seveso, al nord de Milà, fou l’escenari d’un dels accidents més controvertits de la indústria química del segle XX. Es va produir una fuita de gasos en el reactor de síntesi que obtenia triclorofenol com a producte intermedi en la producció d’hexaclorofè. La reacció involucrada va quedar fora de control i va originar un augment de la temperatura i la pressió en el reactor, cosa que va comportar l’obertura de la vàlvula de seguretat. Es va produir un núvol de gasos tòxics que contenia uns 2•quilograms de 2,3,7,8-tetra-chlorodibenzè-p-dioxina (TCDD/Dioxin), una substància extremadament potent, cancerígena i teratogen, que és el constituent principal de l’agent taronja, utilitzat en la Guerra del Vietnam. Més de 700 persones van ser desplaçades pel risc que comportava i grans extensions van quedar temporalment inutilitzades per al conreu. Un accident de conseqüències més greus es va produir a Bhopal el 1984, la Union Carbide produïa en aquesta localitat el producte SEVIN, substitut del DDT. La producció passa per un gas intermedi, anomenat isocianat de metil, tòxic i reactiu (considerat un dels compostos més perillosos de la química industrial), que s'emmagatzema en cisternes a les plantes de producció. El mal estat de les vàlvules provocà una infiltració d'aigua de neteja a l'interior de la cisterna més gran de la planta, que contenia 42 tones d'isocianat de metil. L'augment de pressió a la cisterna, deguda a les reaccions químiques que s’hi produïren, va fer que les vàlvules de seguretat cedissin, i el gas produït es va emetre a l'atmosfera (figura 1). Es van produir quasi 3.000 morts, 50.000 ferits i uns 200.000 desplaçats. Un altre accident se situa a Tolosa el 2001, en una planta de fertilitzants, on va esclatar l’hidròxid d’amoni de baixa qualitat que s’hi emmagatzemava a l’espera de ser reciclat. El resultat fou la destrucció de la fàbrica, un forat de 65 per 54 metres i d’una fondària de 7 metres, una ona sísmica de 3,4 graus Richter, 30 morts, 2.242 ferits i 5.097 persones ateses per estrès. També s’han produït diversos episodis relacionats amb l’abocament de productes químics o residus. Recordem el cas, per exemple, de la ruptura d’una bassa amb residus tòxics a Aznalcóllar el 1998. Les conseqüències van ser una riada tòxica de 60 quilòmetres al riu Guadiamar que va acabar amb la flora i la fauna aquàtiques i que va afectar més de 4.700 hectàrees i centenars d’agricultors. Aquests són alguns exemples dels accidents més greus ocorreguts; a la taula I s’hi poden apreciar alguns dels accidents més rellevants i les conseqüències que han tingut.

Així, esdeveniments poc freqüents, però de gran magnitud, poden comportar el mateix risc que els que tenen molta freqüència i conseqüències més moderades.

Per tant, conèixer el risc és un factor molt important per establir la seguretat d’una planta química o instal•lació industrial. Però, de fet, també s’ha de considerar que el risc és una situació inherent a la persona i, per aquest motiu, és necessari tenir consciència del risc a què tots estem exposats segons la situació en què ens trobem. Es poden establir tres classes de riscos: en primer lloc, hi ha els inevitables i que són acceptables, com per exemple caure fulminat per un llamp. En segon lloc, hi ha els evitables però que la societat actual assumeix com a inevitables, com per exemple morir en accident de trànsit o aviació. I per últim, els normalment evitables, però voluntaris, com practicar un esport perillós o de risc.

La qüestió rau a conèixer o tenir un ordre de magnitud dels riscos associats a la vida quotidiana per poder comparar-los amb els riscos tecnològics. A la taula II es pot apreciar la mortalitat anual associada a diverses activitats o successos, inclosa l’activitat laboral en algunes indústries, entre les quals hi ha la indústria química.

Com es pot observar en aquesta taula, l’activitat laboral en certes indústries té un risc comparable a algunes de les activitats que es poden considerar normals en la nostra societat, però sí que efectivament té un risc superior a moltes altres activitats.

Des del punt de vista industrial, cal distingir tres tipus de riscos accidentals. En primer lloc, els riscos convencionals inherents a qualsevol activitat industrial en què els danys ocasionats no sobrepassen els límits de les instal•lacions. En segon lloc, els riscos específics que estan associats a activitats en què s’utilitzen productes o situacions que per la seva naturalesa poden ocasionar danys (productes explosius, tòxics) i que l’afectació exterior de l’establiment es limita a danys lleus i en zones limitades. Per últim, els riscos majors, que són aquells en què els danys són conseqüència de causes excepcionals, de manera que poden sobrepassar les instal•lacions industrials i causar danys greus o molt greus sobre la població o sobre una àmplia zona del medi exterior. Els dos primers riscos es tracten de la forma clàssica en la seguretat i higiene en el treball, i solen ser fàcilment previsibles. L’últim tipus mereix una especial atenció pel fet que es tracta de riscos no fàcilment previsibles i pel fet que sobrepassar els límits de les instal•lacions pot causar danys imprevisibles i de gran magnitud sobre la població o sobre el medi, la qual cosa pot comportar un desastre d’origen tecnològic de conseqüències fatals. Aquest últim risc és el que mereix una especial atenció i un tracte diferencial i específic, i és el que ha originat un temor més gran per part de l’opinió pública envers les indústries químiques.

Queda prou clar que l’existència d’un risc en l’activitat industrial és inevitable, que encara que no sigui molt alt, pot constituir un risc no tolerable si les seves conseqüències són de gran magnitud. Davant la impossibilitat d’eliminar el risc la pregunta clau és fins a quin punt és tolerable un risc? De fet, els riscos tecnològics no són ben coneguts per la població en general i sovint el perill que comporten certes activitats són malinterpretades per la ignorància o la mala informació. Tot això, agreujat pel fet que generalment la població no tria viure prop d’instal•lacions amb risc elevat, comporta una sensació subjectiva del risc que no ajuda a aclarir la situació i la subjectivitat, cosa que dóna lloc a situacions en què la percepció del risc no s’apropa a la realitat. Així, per exemple, l’efecte psicològic sobre la població d’un accident col•lectiu és molt més important que els d’individus aïllats, encara que aquests últims casos, per la freqüència que tenen, originin danys superiors en un mateix període de temps

En aquest sentit, s’ha intentat establir uns criteris que permetin identificar si un risc és tolerable o no; però, com passa en tota presa de decisions en què intervenen possibles danys a les persones, no és fàcil establir aquest criteri. Tot i així s’han proposat uns límits per a accidents majors que, tot i que només pocs països han establert en la seva normativa, poden ser un bon punt de referència. S’ha de distingir entre el risc individual i el col•lectiu, i els valors establerts es poden apreciar a la figura 2. El valors per a riscos individuals corresponen a la Gran Bretanya i el col•lectius, a Holanda. Així, per exemple, per al risc col•lectiu la tolerància estaria que es produïssin deu morts cada cent mil anys. Cal dir que són valors orientatius i establir un criteri únic és difícil, atesa la controvèrsia que origina el tema.

Per identificar el risc hi ha diversos procediments que generalment són complementaris. Un mètode consisteix a fer una llista de les substàncies perilloses, en què cal indicar les propietats més comunes que tenen i que les fan perilloses, són les denominades llistes de control (check lists). Altres mètodes poden ser més complexos i es basen a utilitzar tècniques d’identificació pròpies del camp de l’enginyeria, i lògicament, per poder-les aplicar és necessari conèixer en profunditat el funcionament de la planta, generalment aquest procés el fa personal qualificat de la mateixa planta, tot i que els resultats obtinguts són utilitzats pel personal responsable de la planificació i les emergències de la zona implicada. Una tècnica molt important és l’anàlisi històrica d’accidents; aquesta tècnica consisteix a obtenir informació sobre els accidents industrials ocorreguts en el passat. Aquesta informació es recull en bancs de dades, de manera que en situacions similars fa possible identificar punts febles en les manipulacions o situacions d’error. Aquesta tècnica proporciona una aproximació i una visió general del risc en una activitat. El mètode HAZOP permet fer una exploració exhaustiva de tots els possibles orígens dels accidents en la planta de producció. La tècnica permet identificar, avaluar qualitativament i preveure els perills potencials i els problemes d’operació que es deriven del mal funcionament d’una instal•lació. Consisteix bàsicament a seleccionar una sèrie de nusos d’aquesta instal•lació, on es realitzen les possibles desviacions de les variables de procés, com ara temperatura, pressió, etc. Posteriorment, s’analitzen les conseqüències i les respostes del sistema. També cal esmentar l’arbre de fallades, procediment mitjançant el qual s’identifiquen els successos o cadenes de successos que poden donar lloc a un accident. Aquesta tècnica permet quantificar la probabilitat que es produeixi l’esdeveniment no desitjat i permet, per tant, establir la disponibilitat del sistema. També cal esmentar l’anàlisi de modalitat de fallades i els seus efectes (FMEA), l’anàlisi de l’arbre de successos (ETA) o l’anàlisi What if?, entre altres.

Pel que fa als efectes dels accidents han estat molt estudiats, molts d’ells gràcies a la recopilació de dades d’accidents ocorreguts i que han estat analitzats en detall. Així, per exemple, efectes d’accidents com els incendis, les explosions, la bola de foc, la dispersió de núvols tòxics o reaccions fora de control han estat molt estudiats, i de l’anàlisi del seu comportament serà possible estimar la vulnerabilitat. És molt comú utilitzar programes informàtics per estimar les variables físiques i químiques que es deriven d’un accident hipotètic, i en funció d’aquestes variables determinar el perímetre de les zones d’intervenció i alerta (la legislació estableix aquests límits). S’estableix, així, el mapa de risc que correspon a la zona en què les variables físiques o químiques sobrepassen un cert límit. Si se sobreposen el mapa de riscos i el mapa de vulnerabilitat (que és el que identifica tots el elements vulnerables) queden perfectament definides les àrees d’intervenció i alerta. L’àrea d’intervenció és la que requereix mesures de protecció immediata en cas d’accident, ja que les conseqüències produeixen un nivell de dany que ho justificaria. L’àrea d’alerta és aquella en què, a causa de l’accident, es produeixen efectes perceptibles per la població, però que no justifiquen la intervenció.

Un cop s’han establert els elements vulnerables, és necessari fer una estimació de les conseqüències, és a dir, com afecten a aquests elements les variables físiques i químiques originades per l’accident. Això és essencial a l’hora de determinar les accions que s’han d’emprendre davant d’una emergència. Els plans d’emergència s’han establert per prevenir els accidents d’importància, preparar-los i respondre-hi, i també per establir uns procediments d’actuació per prevenir o mitigar els efectes d’una possible emergència.

< TORNAR