Tecnologia

En el disseny de productes industrials, la creació de qualsevol objecte significa un repte pel que fa a les necessitats de satisfacció del futur usuari, necessitats que, per cert, en alguns casos canvien amb el temps. Amb el producte l'empresa intenta generar beneficis; per tant, el dissenyador afronta dos grans reptes: la satisfacció de l'usuari i la rendibilitat per a l'empresa, subjecta igualment al factor temps. Per això s'han de resoldre de forma creativa, amb un conjunt d'estudis, problemes de diferent tipus: tècnics, de mercat, d'ús, ergonòmics, funcionals i esteticoformals, que es van modificant segons diferents períodes. És aquest darrer aspecte el que ara tractaré: el tractament i llenguatge de la forma en els productes industrials lligats al factor temps.

En el camp del disseny de productes industrials, entre les habilitats de què ha de disposar el dissenyador hi ha el domini de la forma en el sentit més ampli, la capacitat de determinar-ne les qualitats, de compondre i de fer ajustaments als múltiples requisits que li imposen les exigències utilitàries, comunicatives, econòmiques o la mateixa racionalitat de producció. En moltes ocasions els productes actuen com a símbols i signes, i en la majoria dels casos el tractament formal és l'encarregat de transmetre aquesta relació fent els ajustaments als aspectes de moda i estil. Avui en dia els productes han deixat de ser simples possessions materials i han passat a una nova realitat, la de fer-nos sentir orgullosos en el moment de la compra, en una enganyosa relació d'immediatesa, compra-satisfacció-felicitat, i a vegades intenten generar sentit a les nostres vides.

A l'hora del tractament formal de l'objecte, el dissenyador es troba amb la necessitat de satisfer aquesta enganyosa relació, generada principalment pel màrqueting i els mercats, amb la incessant necessitat de renovació del producte i amb un usuari sotmès a un ritme de vida que no l’omple i que, per tant, necessita omplir amb nous objectes. És per això que s'incorporen al procés de disseny aspectes de les ciències filosòfiques propis d'una conducta humanística. El tractament formal va en aquesta línia, intentant analitzar el públic objectiu, oferint aquells signes, símbols i valors que aquest públic vol veure en el producte, molts dels quals canvien amb el transcurs del temps. És en aquest enclavament on el dissenyador ha de desxifrar els codis o tipus a partir dels quals pot generar les sensacions requerides per a cada objecte. Amb aquests tipus, amb l'abstracció i l’essència més pura de cada codi, podrà generar conceptes que arribin a l'usuari, públic objectiu, per mitjà d'un procés de mimesi. Aquests codis són aplicats a elements tridimensionals i la seva forma interna o la seva cara oculta estan presents en la nostra concepció visual. Es pot dir, per tant, que la forma d'un objecte la constitueixen les seves característiques espacials i essencials. Dins de les característiques espacials, les formes presenten una estructura, una orientació i una direcció. Dins de les essencials, trobem la "dimensió temporal", la presència, el gest, la conducta.

Per distingir unes formes d’unes altres, hem d’establir diferències. El valor d'atracció i els diferents graus d'interès o valor d'atenció estan en la diferenciació de les formes, que a més implica significat. Aquesta diferenciació provoca una resposta complexa, ja que també els valors de l'associació i de l'experiència anterior (aspectes psicològics, socials i culturals) es projecten en la forma. Per aconseguir un disseny efectiu, no s'han d'unir les parts en una totalitat orgànica i prou, sinó que això s'ha de fer de manera que resulti interessant, presentant-se com la síntesi o resultat final d'un procés en el qual múltiples requisits arriben a estructurar-se en una forma dotada d'equilibri. Aquest equilibri, cal deduir-lo totalment des de la perspectiva de l'usuari potencial i de l'entorn d'ús. L'equilibri serà d'una o altra manera depenent de les modes, però es confirmarà estable a partir de l'estil. En molts casos aquest equilibri ha estat considerat com la relació entre forma i funció, especialment des que l'arquitecte americà Louis Sullivan va encunyar la cèlebre sentència “form follows function”. Sembla evident que la funció ja no és l'únic criteri per determinar la forma d'un objecte, de manera que calen altres plantejaments per fer la deducció. Criticat per la seva excessiva inclinació cap a allò que és pràctic i tècnic, l'enfocament funcional en el seu declivi va donar pas a les ciències semiològiques, que formularien una teoria de la funció més completa, basada en el conegut triangle semiòtic. Els aspectes pragmàtics es corresponen amb les funcions pràctiques, tècniques i d'ús. Els aspectes sintàctics es corresponen amb les funcions esteticoformals. Els aspectes semàntics fan referència als valors simbòlics i la visualització de la funció. El professional, seguint l'esquema anterior, treballa els aspectes pragmàtics donant solucions als problemes funcionals, tècnics, ergonòmics i d'ús del producte objecte del treball, però intentarà seduir l'usuari amb el seu producte. En les solucions més o menys imaginatives en els aspectes pragmàtics encobrirà els aspectes sintàctics i semàntics per tal d'arribar a un públic objectiu determinat. El poder d'atracció el centrarà en tres aspectes clarament diferenciats: a) la recerca d'una nova necessitat en el comprador de tipus funcional o d'ús; b) la implantació d'una nova tecnologia, i c) una clara necessitat de canvi imposada per les modes.

Per tant, partint d'una població concreta, d'un públic objectiu definit, el dissenyador intentarà cobrir els aspectes sintàctics i semàntics sobre la base de la seducció formal i en altres casos també d’altres factors perceptius i sensitius, que no són més que la recerca d’una estètica complaent o bellesa, lligada en molts casos al factor temps en el sentit del canvi de paradigma del que és considerat atractiu, actual o intemporal. Els filtres utilitzats poden denominar-se igualment codis per seguir, models per imitar o, el que seria més propi, tipus. La paraula tipus en disseny ens porta a l'essència, a la síntesi d'alguna cosa, a l'abstracció i a generar per mitjà d'un procés de mimesi o analogia conceptes que arriben a l'usuari públic objectiu. És en aquesta essència que el dissenyador pot transmetre el contingut precís per al públic objectiu destinatari de l'objecte.

Serà en els aspectes semàntics que el dissenyador passarà a oferir un major grau d'apropament al públic objectiu. Les tendències d’estil i el llenguatge propi del màrqueting marcaran la pauta per seguir. Els estils queden establerts amb el pas del temps. Les tendències d'estil com el minimal, el high tech, el pop, el postmodernisme o el deconstructivisme, afegides a la transmissió de diferents caràcters com els de joventut, esportivitat, seguretat, relaxació o ecològic, i tot això traduït a geometries tridimensionals, faran que el dissenyador ofereixi productes amb un llenguatge formal molt concret que segueixi les lleis de la forma i en què l'objectiu d'atreure el futur comprador es concreti en una necessitat d'aquest, que el tornarà a un món més feliç. L'altre aspecte és el llenguatge del màrqueting, que està totalment subjecte a les modes i per tant canvia amb el pas del temps, de manera cada vegada més ràpida. S'estableixen els codis propis per a la transmissió de diferents caràcters; és a dir, un producte pot transmetre sensacions de seguretat, esportivitat, sostenibilitat, joventut, agressivitat i un llarg etcètera. Igual que en les tendències, el dissenyador pot recórrer a utilitzar diverses tipologies en un mateix producte.