Tecnologia

Un dels moments crucials en l’etapa de preconstrucció és la redacció del Projecte Executiu. Aquest està format per una relació de documents que contenen la informació precisa i concisa per a la definició formal, tècnica i econòmica de l’obra; descriu l’edifici i defineix les obres d’execució amb el detall suficient perquè puguin ser valorades i interpretades inequívocament durant l‘execució. Aquell qui redacta aquest document és un professional competent a qui per llei s’han conferit les atribucions per fer-ho. En el sentit estricte, entenem per competent aquell professional expert coneixedor de la tècnica que té capacitats i actituds per ocupar-se de l’encàrrec satisfactòriament. El tècnic redactor, davant d’un encàrrec, ha de centrar l’acció a satisfer tots els requeriments que li són imposats pel promotor, alhora que aportarà la seva experiència i els seus coneixements per proposar una solució d’acord amb tot el que el pot condicionar (normatives, orografia, emplaçament...). Podríem relacionar, com a factors determinants imposats pel promotor i que es fixen com a punts claus de partida:

• Programa de necessitats.
• Pretensions i idees (establir un nivell de qualitat).
• Possibilitats econòmiques.
• Previsió temporal.

El projecte s’ha de resoldre formalment i tècnicament de manera que pugui ser materialitzable físicament en el temps previst i per un preu fixat, i ha de donar cobertura a les necessitats plantejades i establir un nivell de qualitat. Sovint l’actuació del projectista es focalitza únicament i exclusivament en l’aspecte formal i de disseny a la recerca de l’harmonia i la bellesa de l’obra, i descuida la resta de factors, que poden ser considerats un obstacle per a la llibertat creativa. És important que el tècnic competent actuï com a tal aportant la seva professionalitat per resoldre l’encàrrec, atenent a tots els factors que condicionen la viabilitat de l’operació. Aquesta capacitat de combinar adequadament els diferents factors i resoldre satisfactòriament la qüestió és el que defineix l’actuació d’una persona competent. El projectista ha d’actuar dissenyant i resolent tècnicament l’obra a fi que pugui ser executable amb l’objectiu d’obtenir un valor a canvi d’un cost i en un temps donat. L’aportació del tècnic, atenent al condicionant temporal, passa per proposar sistemes i procediments executables en el temps previst i que no es tradueixin en un increment desmesurat del cost. És elemental trobar el punt d’equilibri entre qualitat, cost i temps per garantir l’èxit de l’operació.

Una opció per reduir el termini d’execució i facilitar el control temporal és abandonar els sistemes de construcció tradicionals consistents en la juxtaposició de petites peces que es combinen adequadament per formar el tot. Al mercat van apareixent nous productes, sistemes i tecnologies que, de mica en mica, es van introduint a les obres. L’èxit d’aquests recau en el seu reconeixement i acceptació per tots els agents implicats (projectista, direcció facultativa, constructors, promotors...); això només serà possible si es tracta de productes de qualitat (resultat d’un procés d’innovació i investigació) que alhora incideixin positivament en una reducció del cost i del temps que implica la seva col·locació. Actualment als projectes ja s’incorporen nous materials i sistemes que impliquen una especialització en la col·locació, de manera que requereixen mà d’obra qualificada, que faciliti la delimitació temporal i garanteixi la qualitat resultant. Cal un canvi de mentalitat que condueixi a una racionalització del procés de construcció en què s’utilitzin materials, sistemes i procediments adequats en cada cas i, molt important, ja definits i resolts en l’etapa de redacció de projecte.

Tot i això, una bona concepció del producte, acompanyada d’una elecció dels sistemes i processos adequats, no garanteix l’èxit. El projectista ha de plantejar en el projecte la relació d’activitats necessàries per executar l’obra, organitzant-les i delimitant-les temporalment. El document que recull aquesta informació és l’anomenat planning d’obra, normalment adjuntat només quan el requereix el promotor o la legislació aplicable. En el planning el projectista preveu un avanç de l’obra, en què presenta de forma més o menys detallada les activitats que caldrà dur a terme per concloure-la i fixa la data d’inici i fi per a cadascuna d’elles i el possible desplaçament temporal admissible. Malauradament, sol ser poc fiable, ja que es presenta concretant una relació curta d’activitats, que s’ordenen temporalment i conclouen en una data fixada inicialment o en algun moment pel promotor. Es converteix en un mer formalisme en què s’intenta justificar una previsió en el temps del desenvolupament de l’obra sobre el paper, però no és gens ajustat al possible avanç real.

Una altra etapa en el procés, sens dubte la més transcendent, és la construcció o execució del projecte. En aquesta intervenen una gran quantitat d’agents, cadascun dels qual desenvolupa la tasca que li correspon vetllant pel bon avanç de l’obra. Cal remarcar l’actuació de la figura del cap d’obra com a representant de l’empresa constructora al centre de producció. Ell és qui pot actuar realment a consciència, condicionat pel cost i el temps, ja que permanentment resta a l’obra, fa un seguiment real de l’avanç i imposa un ritme adequat. A partir d’uns objectius claus, el cap d’obra ha d’actuar per assolir-los, observant i controlant el ritme d’execució amb l’objecte d’acabar en el termini fixat i al preu marcat com a objectiu, i vetllant per la seguretat i salut laboral i la qualitat final. En aquest moment és important planificar per fer possible un control i seguiment en el temps. Quan es planifica, es defineix una línia d’actuació, un camí marcat que cal recórrer. Aquell qui pot planificar és la figura que intervé en el procés i que:

• Ha analitzat en profunditat l’obra projectada i per tant coneix el que s’ha de fer.
• Coneix els sistemes i processos escollits i definits en el projecte.
• És capaç d’organitzar racionalment les operacions.
• Coneix els recursos disponibles, tant propis com externs, i la manera que es poden combinar.
• Etc.

Hi ha moltes variables per sospesar per tal de procedir a planificar; per tant, és fonamental que l’empresa, abans d’optar per l’adjudicació de l’obra, analitzi les possibilitats reals d’acabar en la data fixada segons el planning proposat. Un cop presa la decisió, cal actuar concretant un pla d’acció que permeti assolir l’objectiu temporal. Aquest pla ha de contemplar la possibilitat d’adopció de mesures correctores en el cas que es produeixin desviacions; cal disposar d’alternatives d’acció per actuar sobre situacions imprevistes. Aquestes vies alternatives són el que garanteixen l’èxit d’una bona planificació; no cal dubtar que en la fase d’execució hi haurà moltes situacions que requeriran mesures correctores. Si el pla definit és massa rígid, no serà possible reconduir la situació. Un dels grans problemes, en la fase d’execució, són les aturades motivades per la falta o mala definició de projecte o bé per les modificacions imposades pel promotor, fets que condueixen a una situació de caos difícil de gestionar. Aquestes situacions deriven en una pèrdua de temps i sovint de diners. En aquests casos cal refer el pla d’actuació establint noves estratègies, contactant amb els subcontractistes afectats, assignant nous recursos... amb l’objecte d’adreçar la situació. Si una obra es retarda desmesuradament respecte a la previsió inicial, el pressupost s’incrementarà, ja que augmentarà la incidència dels anomenats costos indirectes. Aquest desfasament serà assumit per l’empresa adjudicatària, que veurà reduït el seu marge de benefici. És per això que el responsable de l’empresa a l’obra és el principal interessat que l’obra avanci a un ritme normal, i busca una situació d’equilibri, que s’aconseguirà duent un control periòdic sobre el pla d’acció establert, detectant desviacions i corregint-les, i essent conscient de les conseqüències que se’n deriven.

El marc d’actuació habitual es correspon a un model tradicional format per un promotor/propietari que contacta directament amb cada agent implicat (redactor de projecte, director de l’execució material...), i es caracteritza per la contractació de tota o una part de la fase d’execució d’obra a un contractista principal, que pot subcontractar parts d’aquesta. Un dels dèficits d’aquest model és la falta de coordinació entre els diferents agents implicats, la manca d’actuació conjunta propiciada per la falta de professionalitat del promotor, que és qui encapçala el procés. El promotor sap allò que vol; el que desconeix és com aconseguir-ho. Coneix els passos i els professionals implicats, però desconeix els mecanismes per assegurar un resultat final satisfactori.

La tendència actual a l’ordenació i racionalització del procés ha conduït a l’aparició de nous models de relació, a la incorporació d’una nova figura professional en el procés, dedicada exclusivament a compensar la manca de coordinació entre les parts i  que centra la seva actuació en el control i la gestió. La nova figura rep el nom de project/construction manager i apareix com a conseqüència de la necessitat de delimitar i controlar els processos en cada etapa sobre la base d’uns objectius clars, definits des de l’inici. La seva actuació va encaminada a organitzar i administrar les actuacions de manera que s’evitin les situacions de risc, per culminar satisfactòriament el treball encomanat de manera que s’eliminin les incerteses, indefinicions, ambigüitats i pèrdues de temps. La seva gran habilitat és la d’assessorar, coordinar i controlar la resta d’agents implicats en el procés per aconseguir que cadascun d’ells assoleixi els objectius marcats en benefici del resultat final comú per a tots ells, actuant en representació del promotor i en defensa dels seus interessos. El professional capacitat per gestionar des de diferents vessants l’espai temporal és l’arquitecte tècnic, que actua com a membre actiu de l’equip redactor del projecte, com a cap d’obra o com a gestor d’obres. Sens dubte, la formació rebuda, centrada en aspectes de gestió i direcció d’execució, i la seva versatilitat per satisfer les necessitats que sorgeixin, el converteixen en l’aspirant idoni per cobrir professionalment les funcions enumerades. Així, doncs, en l’etapa de redacció de projecte els seus coneixements sobre materials i construcció li permeten participar activament resolent i proposant solucions i intervenir en l’elaboració dels documents econòmics i d’organització. En la fase de construcció, a part de participar com a membre de la direcció facultativa de les obres, reuneix tots els requisits per cobrir la plaça de cap d’obra com a professional que coordina i gestiona tot el procés productiu en representació de l’empresa. I, finalment, hi ha molts arquitectes tècnics que s’han especialitzat en l’àrea de gestió de projectes i obres, i això ha propiciat la incorporació d’un nou agent en el procés edificatori, no reconegut per la LOE, l’anomenat project manager.