Estudiants

Entrevista a Adrià Bofarull Solé, estudiant d'arquitectura i guanyador del premi Ramon Muntaner 2008 de literatura juvenil

Adrià Bofarull-Solé va rebre el passat setembre el XXIII premi Ramon Muntaner de literatura juvenil. Es va convertir, així, en el guanyador més jove de la història dels Premis Literaris de Girona per la novel•la històrica Oriflama. Aquesta novel•la ha estat publicada per l’editorial Columna Edicions amb el títol L’estendard del cavaller. Els membres del Consell de Redacció de rEPiSta quan preparàvem el llistat de continguts d’aquest tercer número de la revista no vàrem dubtar en incloure aquesta entrevista en l’apartat ESTUDIANTS per la vinculació de l'Adrià a l’Escola Politècnica Superior com a estudiant d’Arquitectura.
D’on surts i d’on surt L’estendard del cavaller?
Neixo a Reus, tot i que fa nou anys que resideixo a Girona. Tinc 20 anys i actualment curso Arquitectura a la Universitat Politècnica de Girona. Oriflama neix com a treball de recerca, paral•lel a la meva formació de batxillerat tecnològic a l’IES Santiago Sobrequés i Vidal.
Estaràs content amb el resultat d’aquest treball...
La meva tutora va tenir molta paciència i va ajudar-me en tot el que vaig necessitar. Es va esmerçar molt a corregir-me tot el que va poder sobre història i literatura i va ser, en tot moment, molt objectiva amb els seus consells per tal que jo pogués expressar-me amb la major llibertat possible. A partir de llavors vaig començar a parlar amb altres membres del professorat i a interessar-me per corregir la novel•la més en detall. A temporades, deixava reposar el text per poder ser imparcial quan el tornés a rellegir. Vaig tardar un parell d’anys a veure’l presentable i vaig provar sort.
Era el primer cop que presentaves Oriflama, o algun altre escrit, en un concurs?
Oriflama va passar per dos concursos abans d’arribar als Prudenci. Un fou per valorar-lo com a treball de recerca i l’altre ja pròpiament com a novel•la. Les meves intromissions com a escriptor però, sempre s’havien limitat a relats breus per als Jocs Florals de l’institut.
Que representa per tu haver guanyat el Ramon Muntaner, amb tot el que això suposa, i que ha passat entre Oriflama i L’estendard del cavaller?
Ha estat una magnífica empenta i quasi una immerescuda recompensa, en una edat com la meva. Sens dubte és una gran oportunitat per continuar fent una activitat que m’agrada molt i que envejo a tots els que la fan. Ho continuaré fent tant bé com sàpiga, per no defraudar a tots aquells qui admiro. Els editors s’han portat molt bé amb mi i el tema de la idoneïtat del títol no ha comportat maldecaps a ningú. Entre tots vàrem decidir-ne un que fos explicatiu i va ser molt important per a mi rebre el consell de professionals avesats al dia a dia del mercat literari. Per descomptat que L’estendard del cavaller és la maduració de la inquieta Oriflama.
A qui ens recordarà L’estendard del cavaller, o què t’agrada llegir?
Quan era petit m’encantaven les aventures en terres estranyes, plenes de ficció i fantasia. Vaig ser un fervent admirador de les històries com El senyor dels anells, La història interminable, Harry Potter, Artemis Fowl i Eragon, però també m’agradaven grans clàssics com La illa del tresor, La volta al món en vuitanta dies... Admiro autors tan diversos com Thomas Mann, Haruki Murakami, Matilde Asensi, Isabel Allende, Noah Gordon i també Quim Monzó, Mercè Rodoreda, entre altres tantíssims. No hi ha un tipus de literatura que prefereixi per damunt de cap altre, però sí que, a vegades, em sento superat per alguns llibres, que es queden arraconats a l’espera que els reprengui quan hi estigui preparat. L’estendard del cavaller recorda profundament a El nom de la rosa, d’Umberto Eco, un escriptor excel•lent pel qual tinc una immensa admiració, però també ha estat una gran influència Els pilars de la terra de Ken Follet.
Sinopsi diferent a la que ens trobarem a la contraportada de L’estendard del cavaller?
La història no pretén res més que mostrar-nos la vida i les aventures d’un jove que, cap al segle XIV, retorna a Girona per quedar-se amb la família després de molts anys de formació. Quan arriba, troba la ciutat assetjada i demostrant la seva valentia, es fa un lloc entre les forces de l’ordre de la ciutat de Girona. La seva missió principal, entorn de la qual gira la trama, serà descobrir uns misteriosos assassinats que el faran entrar en contacte amb rics, pobres, jueus, bruixes, comtes i mercenaris, i que el conduiran a destapar una trama eclesiàstica i nobiliària, capaç de fer trontollar secrets i pactes antics. Una novel•la històrica, per conèixer una mica més dels fets que configuren una ciutat tan singular com Girona i entretenir-se amb les aventures que hi transcorren.
Perquè el gènere històric?
Al meu entendre, escriure comporta tenir un coneixement molt vast sobre el que s’escriu i una imaginació a ser possible, encara més vasta, entre moltes altres coses i a grans trets, és clar. Així doncs, el gènere històric m’aporta unes crosses increïblement eficaces que m’ajuden a donar credibilitat al complex teixit que creo per a la trama, alhora que em proporcionen idees i m’aporten informacions interessants que jo després tracto de casar amb les línies principals adoptades des d'un començament. Em sembla molt més fàcil explicar una història posant-me a la pell dels personatges que invento després d’haver-me submergit en el seu context històric verídic i d’haver entès com vivien, què passava i perquè passava. Encara no sé en què treballaré a continuació, però l’experiència en el gènere històric ha estat realment profitosa i molt aconsellable, doncs és a través de la història que aprenem més sobre nosaltres mateixos.

oriflama

La Girona del segle XIV, escenari de la novel•la L’estendard del cavaller

oriflama

L'Adrià la nit del lliurament dels Premis Literaris de Girona

J. Fontàs

Consell de redacció de la rEPiSta